EL CANDIDAT LAPORTA

Mirin, que volen que els digui, jo sóc dels que vull que Laporta es presenti a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, encara que a la societat civil acomodada i econòmicament solvent els sembli malament. També sóc dels que m'he alegrat que un soci hagi obligat al president del Barça i a algun dels seus directius a avalar el dèficit del 2003. El que les fa, que les pagui. Escoltat, Millet i Montul? Si volem que tot sigui “clar i catalá”, hem d'acceptar que també en el nostre país tenim a algú que vol seguir la senda dels Gil i Gil o la del Ruiz Mateos dels pitjors temps, no l'actual, tornat de nou a la seva professió d'empresari. I aquest és Joan Laporta, amb o sense el singular Carretero perquè li canti allò de “porque no engraso los ejes, me llaman abandonao”, amb o sense López Tena, que doni fe notarial de les seves grandeses esportives i patriòtiques, i en fi, amb o sense suport de les famílies bé de sempre, que la volen jugar electoralment a una sola carta, per a no dispersar els vots dels seus membres més joves, que no saben bé el que volen. I si tot està tan clar: Per què hi ha  tant d'interès mediàtic i socialment convergent perquè aquest imprevisible candidat no doni un pas endavant en les seves aspiracions polítiques? Segurament, perquè en aquest escenari que s'endevina, i que cada vegada està més a prop, es percep una certa por al fet que el país estigui passant pàgina i que molts ciutadans o es quedin en la seva casa o vagin a votar opcions que li pugin l'adrenalina, perquè independentment del que els hagi semblat el Tripartit, els vint-i-tres anys de pujolisme són un mal exemple a seguir per als que busquen la renovació total i l'aire fresc dels Pirineus. Massa naftalina barrejada amb les aromes del sidol que desprenen els lluents poms de l'armari del poder, com perquè les noves generacions es sentin còmodes en el seu interior. És llei de vida doncs que Laporta anunciï, d'una vegada, la seva esperada i polèmica candidatura.