EL PROJECTE DE PAÍS

Faltaria més, que Mas o Puig dictessin l'estratègia política del PSC i molt menys la del Govern de la Generalitat. Fer oposició no vol dir que qui governa desdenyi totes les proposicions raonables que li ofereixis, però tampoc que el que tu diguis sigui veritat de la bona. És de sentit comú que Convergència i Unió aprofiti la cantada d'Ernest Maragall per treure pit, però també ho és que el President Montilla s'imposi com millor consideri al seu conseller d'Educació i, sobretot, que els companys de partit del "pròcer de la fatiga" li cantin la canya en l'Executiva i que aquest rectifiqui sobre la marxa. Hi ha qui pensa que la política consisteix en parlar només de les coses que convenen en cada moment i altres, que creiem que cadascú és lliure de dir el que consideri oportú, que per això és esclau de les seves paraules. Quan els ciutadans anem a votar, farem també el que més ens convingui, que va, des de ser els primers a acudir als col·legis electorals, a anar-se'n de viatge per demostrar la nostra al·lèrgia als dirigents polítics. Per descomptat, a què es produeixi la segona situació contribueixen molt declaracions com les del líder del "Clan dels erudits", però també la sensació que tenen els votants de que darrere de la futura governabilitat del país s’amaga un probable pacte de la dreta catalana amb la que ha portat l'Estatut davant el Tribunal Constitucional. Institució que, per cert, guarda un sospitós silenci, mentre uns i altres anem a espasades dialèctiques. I pel que fa al controvertit "projecte de país" caldria recordar la frase amb la que Woody Allen definia una des les seves creacions cinematogràfiques: "El nadó està bé. L'únic problema és que s'assembla a Edward G. Robinson".