UNA FAMÍLIA EN DECLIVI

Els Maragall sempre han tingut criteri propi i també seguidors incondicionals. Per això, el que diuen s'escolta amb singular interès, especialment als voltants de Convergència, on encara recorden amb il·lusió la vella història que ens descriu a Roca i Pasqual caminant junts en la Dictadura, fins que la democràcia va aconseguir separar-los. Molts somien amb la sortida en tromba dels maragallistes del carrer Nicaragua a la recerca de la Casa Comuna, penedits del seu error estratègic i disposats a enfilar el futur sincera i lleialment. Als socialistes de tota la vida també els demana el cos el mateix, però entengui-se’ns bé, per una raó completament diferent, que no és altra que el tedi que els produeix escoltar durant tants anys magistrals lliçons de catalanisme i molt poques de socialisme de base. Quan Ernest Lluch era el portaveu del PSC a Madrid o Carlos Solchaga del PSE basc, el PSOE de la mà de ferro d'Alfonso Guerra era com una caserna en què el dissident no sortia a la foto, ni de conya. Per això Lluch va arribar a ministre de Sanitat i més tard Serra a Vicepresident del Govern, després de passar amb nota pel marró de Defensa. Avui no hi ha portaveu com desitja el conseller Maragall i la pregunta és òbvia: Tenen els socialistes catalans menys poder a Madrid que el que tenien abans a la seu del seu partit germà? S'atreviria Leire Pajin a fer el mateix que el fallit actor del clan de la truita? Nosaltres responem que no, amb l'única intenció de mullar-nos en tan polèmic assumpte. Però està clar que Don Ernest no comparteix aquest criteri, per això ni aposta pel Tripartit, ni tampoc perquè Montilla revalidi la Presidència de la Generalitat, potser perquè sap millor que ningú que políticament ja està amortitzat i que si segueix l'actual President, el seu nom no apareixeria en el pròxim Govern. I ja saben que per explicar situacions com aquesta el vell Giulio Andreotti va deixar per la posteritat una extraordinària frase: "El poder desgasta, sobretot quan no es té". Cita que unida al vell refrany de "per el que em queda en el convent...." Ens situaria definitivament en la veritable dimensió de les últimes declaracions d'aquest cervell gris d'una gran família de polítics en franc declivi de poder. I no li donem més voltes.