Decisions impossibles

De petit vaig amargar durant diversos anys al meu pacient pare amb preguntes tan transcendentals com, qui és millor, Buyo o Zubizarreta? o t'agraden més, els Rolling o els Beatles?

Aquest any he vist la majoria de les pel·lícules que competien en els Oscars i agraeixo no estar entre els acadèmics, perquè no hauria sabut decidir-me. M'he divertit amb ‘Up in the air', deprimit amb ‘Precious', emocionat amb ‘Up', sorprès amb ‘District 9', he vitorejat als ‘Maleïts Bastardos', he gaudit com un nen amb ‘Avatar' i he viscut en tensió ‘En terra hostil'.

Ara entenc al meu pare, que em decebia amb els seus ‘depèn'. Totes les pel·lícules que he vist – excepte ‘The Blind Side'- m'han provocat sensacions diferents i m'han semblat mereixedores de l'Oscar. Vivim en una societat competitiva en la qual la filosofia del ‘només pot quedar un' està molt instaurada i no sempre hauria de ser així, doncs hi ha moltes vegades en les quals és injust no poder compartir un premi, perquè hi ha diversos candidats que ho mereixen. Tan sol d'aquesta manera s'entén que directors com Martin Scorsese o Alfred Hitchock i actors com Glenn Ford, Rita Hayworth, Christopher Llegeix o Jerry Lewis, per dir alguns, mai hagin vist premiat el seu treball amb una estatueta daurada.

Ens agrada comparar i discutir. Els números són una ciència certa i la premsa esportiva contrasta habitualment les estadístiques de Cristiano i Messi per a intentar dilucidar qui dels dos és el millor, encara que mai podran demostrar que un sigui més determinant que l'altre i sempre apareixerà un defensor de l'altra causa.

No sé si el meu pare em volia ensenyar alguna cosa quan es negava a comparar a Picasso amb Goya. Sí sé que aquest any he gaudit veient moltes pel·lícules que m'han provocat diferents emocions i no em sento còmode havent de triar-ne una sola.