En remull

Els que vivim en zones rurals, rebem encantats l'interès dels urbanites per passar unes hores o uns dies compartint l'espai amb aquest univers de pau, naturalesa, gallines picotejant al seu aire i altres animalets més o menys asilvestrats.

Les cases rurals van ser, encara són, l'esperança econòmica de molts pobles que, de no existir aquesta alternativa, ja haguessin mort.

Però els urbans no s'adapten així com així a la vida campestre i han anat demandant aquelles qüestions de les que ja no poden prescindir vagin on vagin. Davant aquesta demanda, les cases rurals van perdent, poc a poc, el seu inicial caràcter per a transformar-se en un híbrid estrany en el qual s'han substituït les fogasses recent cuites pel pa integral, els despertars a cops de cant de gall pel wifi, el silenci pels politons dels mòvils de la clientela i l'última deformitat la constitueixen aquests estranys elements que ni nom tenen en la llengua autoctona: els spa.

Ningun establiment pot ja prescindir d'oferir la tonteria; plegats a la demanda remullen a la clientela en els líquids més diversos: aigua, vi, xocolata, tònica, fangs varis o caca de vaca, això sí, perfumada. Després de l'activitat, algú, que abans es dedicava a la cria del carneo, fa una sobada al demandant, que se'n va convençut de la bondat del magreig davant la sorpresa dels aborígens que, en la intimitat, es descollonen amb aquesta afició al remull que tenen els de la ciutat.

Aquests establiments em recorden a aquell magnífic anunci d'una fabada de pot que una sàvia anciana col·loca a l'urbanita convençut de viure una experiència autèntica.