En vuitens, per sisena vegada

Hi havia un savi al meu costat que ha vist molts partits aquesta vida. Al veure la pilota passar per sota de les cames de Lloris i al Bernabeu venir-se avall amb l'1-0, va dir que si el Madrid no marcava el segon en deu minuts, era el millor que li podia passar al Lió.

A la mitja part li vaig preguntar. "¿Per què?" Ell, sense immutar-se, em va explicar que a l'ADN del Madrid no li va la pausa. Quan comença alguna cosa i no ho acaba, es complica. A Chamartín estan acostumats a que després del primer caigui el segon i, si és necessari, el tercer.

Però no, aquesta vegada no. El Madrid va mostrar la seva altra cara, la incapaç de vèncer a equips d'entitat que li plantegen el partit a la contra. No és el de Pellegrini un equip que estigui còmode en la construcció estática, no és aquest el seu estil. I quan juga a això és incapaç de fer-ho sense deixar uns espais que en qualsevol pissarra tàctica serien un suspens.

Les previsions del meu company es van complir, i la segona part va ser un voler i no poder de Cristiano i companyia, amb Kaká desaparegut i Higuaín negat. Pellegrini? És difícil demanar-li més, encara que escoltarem barbaritats i s'escriuran bogeries.

Sonen els coets a Barcelona –no és broma-, a la Ciutat Comtal estan, més que contents, alleujats. Molts vam pensar, en un raonament molt culé –i pessimista-, que el del dissabte seria etern, que el Madrid havia donat el pas endavant definitiu. I no, en futbol encara hi ha certes normes que cal complir, i fer un equip costa molt, sobretot amb la pressió que suposa gastar-se 250 milions.

El Madrid ha tornat á caure als vuitens -i van sis anys- davant un equip seriós endarrere i voluntariós davant en el qual han destacat Cris, Lisandro pel seu esforç i el jove Gonalons per la seva classe i saber estar a la segona part.

Ja ho diu el refrany castellà, 'mal de muchos'… Sí, però n'hi ha un altre que diu: 'Que nos quiten lo bailao'.