Garzón i el poder judicial

Garzón és un jutge polèmic. Jo mateix he criticat la seva tendència a l'espectacle i a actuar com a “justicier”. Les seves actuacions li han generat enemics polítics i econòmics i enveges i gelosia professionals. S'ha enemistat amb la dreta política i judicial (és a dir la majoria de jutges), però també amb el felipisme que no li perdona la seva “traïció” en el cas GAL. Si ha de ser jutjat per algun excés que ho sigui. Però els tres procediments que té oberts són, com a mínim, peculiars. Se l'acusa de prevaricar per ignorar la llei d'Amnistia. Fins i tot The Economist, res sospitós de ‘rojo’, troba sorprenent que l'únic que acabi condemnat pel franquisme sigui el jutge Garzón. Els crims contra la Humanitat no prescriuen i les Aministies no serveixen per evitar que aquests crims siguin jutjats com demostren casos com els de Pinochet, Videla, etc... Però és que, a més, la llei de la Memòria Històrica no va contra ningú que estigui viu, sinó a restaurar la dignitat dels perdedors de la Guerra Civil. També resulta sorprenent que les escoltes “il·legals” servissin per declarar la nul·litat del cas Naseiro i ara es pretengui el mateix amb el cas Gürtel. En el cas de les conferències a Nova York, la mateixa Universitat novaiorquesa ha negat que el pagament a Garzón fos fet per aquesta entitat i el Consell General del Poder Judicial ja va arxivar una denúncia en aquest sentit.

El problema a Espanya no és, en contra del que normalment es diu, que la justícia estigui polititzada perquè en l'elecció dels seus òrgans participa el Parlament sinó precisament el contrari. L'excés de pes d'una corporació ancorada a la dreta i el centralisme davant un país la realitat social del qual no és aquesta, condiciona l'adequat funcionament del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Consell del Poder Judicial. Els alts tribunals han d'interpretar la llei d'acord amb la realitat social de cada moment i no sembla que una part significativa dels jutges espanyols estiguin per la feina. Anteposen la seva respectable ideologia particular a la que emana de la sobirania popular i, això, no és legítim. Com tampoc ho és que el principal partit de l'oposició impedeixi la normal renovació d'aquests òrgans usant la seva capacitat de bloqueig.

Caldria replantejar-se el sistema d'elecció d'aquests òrgans no en el sentit de més corporativisme conservador disfressat de professionalitat sinó de més política com passa als Estats Units, per posar un exemple. Si un país gira a la dreta és lògic que els seus alts tribunals també ho facin, però si giren cap a l'esquerra els tribunals no poden convertir-se en un contrapoder. I això no té res a veure amb la independència que sempre els hauria de guiar.