Tio Pep

Vaig arribar a Barcelona al gener de 1974. Al port m'estava esperant José, un català que a Montevideo havia estat amo d'un petit taller en el qual jo havia treballat quan tenia 19 anys. José, que havia tornat al seu lloc d'origen després d'un quart de segle, em va comunicar que tenia un treball per a mi, a València, en la mateixa companyia en la qual ell treballava. Estava de sort: acabava de trepitjar la península i ja tenia treball. Dos o tres dies més tard, em vaig trobar assegut en un tren que em va transportar a la capital del Turia. Al poc temps, el meu amic José, sempre fidel a les seves arrels, va esbrinar la direcció de la Casa de Catalunya en aquesta ciutat. Una tarda, després de la feina, el vaig acompanyar a visitar-la i acabem associant-nos a la institució.

Durant la setmana, entre cursos d'aprenentatge, visites a clients i converses amb els meus companys de treball, aconseguia dur bé la meva solitud. Però quan arribaven els dissabtes i els diumenges, la sensació de desemparament em desquiciaba. Llavors, per trobar companyia, no vaig trobar un altre recurs que el d'assistir a aquella Casa de Catalunya, que en aquests temps, tenia la seva seu al carrer de la Pau, molt a prop de la pensió en la que jo vivia.

Allí, vaig conèixer a Tio Pep, un barceloní a qui li agradava que l'anomenessin amb aquest nom. Aquest català, que en la seva joventut havia estat boxejador, quan va arribar la guerra, va abraçar la causa republicana, el que li va servir, una vegada acabada la contesa, perquè l'enemic vencedor el bandegés a València, lloc del que no va tornar a sortir mai en la seva vida. Era un ésser baixet, d'uns setanta anys, de boca desdentada, de cutis fosc i nas de púgil. A causa de la seva diabetis, li havien hagut d'amputar una cama. En l'extensa solitud dels caps de setmana i a l'empara de la Casa de Catalunya, ens vam fer grans amics. Era un personatge jovial que havia exercit com a fotògraf ambulant fins que la seva malaltia li va obligar a retirar-se. Encara així, sempre portava la seva càmera penjada al coll. Un de tants diumenges, em va prendre una foto en aquest carrer de la Pau. Poques tardes després, em va portar com a present aquella foto i un cançoner de tangos de Gardel editat l'any de la pera; benvolguts objectes que, encara, guardo gelosament. Encara ressona en les meves oïdes la seva potent veu explicant les seves batalletes a Barcelona. Jo em quedava embaladit escoltant les històries dels seus combats. De com li havia propinat a aquell gegant un precís ganxo a la mandíbula, que l'havia fet trastabillar i caure; o com, altres vegades, a ell li havien fet besar, sense compassió, la lona saturada d'estels.

Va passar el temps i al cap d'un any, per raons laborals, vaig tornar a Barcelona. Poc després, algú em va dir que Tio Pep havia mort.

València és una ciutat encantada. València fa olor a fregit i a Espanya. És bressol de pintors, com el lluminós Sorolla. És la terra de les flors, de la llum i de l'amor, que diu la composició del mestre Padilla. Però sobretot, per a mi, és el lloc on va habitar l'entranyable Tio  Pep, que tant bé em va fer amb la seva companyia en aquelles llunyanes tardes de diumenge. Una persona senzilla entre tants milions de persones. Un ésser tendre, molt amic dels seus amics. Algú que va passar per aquest planeta sense rellevància, igual que tants altres que van passar o estem passant.

Diuen que una persona mor de debò quan ja ningú la nomena. Per això he volgut evocar, després de trenta-cinc anys, en aquesta simple nota, a Tio Pep, amb la innocent esperança d'evitar, d'alguna manera, que l'oblit, que tot ho destrueix, esborri definitivament el seu càlid record.