LA MIGDIADA ESTIUENCA

Per fi va aparèixer don Mariano, encara que no el veig molt en el seu lloc, no sé, una mica trontollat, com el davanter al que enxampen en fora de joc. És com quan estem fent la migdiada i ens desperten d'una manera brusca. Segur que posem la mateixa cara que va posar don Mariano.

És que Melilla, les hi porta, amb el seu Tesorillo, la seva Hípica, el seu parc enfront del casino militar, les cafeteries de l'Avinguda, el seu Parador i com no, Melilla la Vella. Sense oblidar-nos del Barri de la Victòria, Cabrerizas Altes, Rostrogordo i les seves desfilades i maniobres, el dic construït pel Marroc gairebé enfront del port, el seu Riu d'Or, gairebé sense aigua però que quan la solta pot fer mal.

Que tindrà Melilla que, fins i tot els que es van escapolir de fer la mili, usant subterfugis legals, corren com a possessos a fer-se la foto a la frontera. Però no està el Gurugú, ni el Barranc del Llop, en el fons de la foto. Ingenu de mi, vaig pensar, la consciència de no fer la mili li ha fet allistar-se a la Legió, i, ¿zas! la decepció, era un incompliment més de qui ens va jurar que deixava la política definitivament.

Clar que, don Mariano, feliçment despert, li ha beneït la idea i les seves paraules en llaures a la llibertat de moviments dels ciutadans corrents. Al meu entendre, don Mariano té un error de concepte. Un ex President del govern no és un ciutadà normalet, un currante del carrer amb bocata de paté. Si vulgues ser-ho, ho té fàcil, renuncia al sou d'ex President, a l'escorta, cotxe oficial, etc. I es transforma en ciutadà comú i corrent.

És el que té el ser despertat, de forma brusca, de la migdiada estiuenca, surt sense cinturó de seguretat posat i quedar retratat. El govern fa el que deu i pot, una altra cosa és que algú del govern de la ciutat autònoma de Melilla, surti retratat en el facebook com a amic de qui ha instigat el conflicte. Que jo sàpiga, en democràcia, la política internacional la fa, dirigeix i l'executa el govern de torn, com en el cas del No a la guerra i les seves conseqüències al nostre país.

Clar que, el despertar, lent, pausat de l'economia, és vist com una trava en les seves intencions d'arribar a la Moncloa, cal sortir en els mitjans, encara que sigui sense el cinturó de seguretat posat o amb la persona a la qual ningú ha de dir-li com ha de conduir ni el vi que ha de beure. Amb la persona que ens va demanar que li deixéssim en pau, que s'havia retirat definitivament de la política i que segueix obstinat en no deixar en pau a ningú.

Sàvia que és dolent despertar, de forma brusca, als somnàmbuls, el que ignorava són els perills de fer-ho en la migdiada estiuenca.