Grossos

-¡Aquesta nit dormiràs a la presó!
-A la presó estaré, però dormir és cosa meva.

Amb aquesta resposta tan contundent defensa l'encausat en Barataria la seva llibertat més íntima davant la sentència que Sancho acaba de pronunciar.

Si no puc fumar; si no puc menjar el que em doni la gana; si haig de practicar el sexe amb el BOE com a manual de capçalera, no sé de què cony moriré, malgrat que sigui fet irremeiable i a la que espero arribar quan em toqui sense que cap decret interfereixi.

-Tu vas a un enterrament i l'únic prim és el de la caixa.

Deia el meu bon pare, que portava amb orgull la seva pertinença a una família oronda, en la qual el lema que hagués figurat en l'escut d'armes, d'haver-lo tingut, seria: Tot el que pesa menys de cent quilos, no té vergonya.

Durant uns anys, va estar molt de moda la preocupació per la primesa de les models que, amb escasses carns, propiciaven en la joventut dejunis impossibles i perjudicials. Es van tornar les tornes i ara deslliguem guerres per declarar fora de la llei alguns aliments.

En lloc de posar-li mà a els que fabriquen flequeria brossa; en comptes d'exigir a les tabacaleres que d'una vegada posin només tabac als cigarrets i inspeccionar el pa de cada dia que, als cinc minuts d'adquirir-lo, es converteix en una cosa estranya i encartonada, per citar alguns exemples, es posa al ciutadà en la tesitura de contractar a un gestor per saber el que pot menjar i el que no.

El ministeri, anomenat de Sanitat, se'ns converteix en aquell Pedro Recio d'Agüero, natural de Tirteafuera, que va marcant a Sancho, amb una vareta, les maldats de tots els menjars, i "finalment ell em va matant de gana i jo em vaig morint de despit".