De la confiança a l'absurd

Una mostra més de confiança en la realitat de la fi de la “lluita armada” d’ETA ha estat la convocatòria d’una “última” concentració de l’associació Gesto por la Paz, el dia 11 vinent. Parlem d’una entitat que durant 26 anys, des del 1986, ha protagonitzat concentracions silencioses cada vegada que una persona ha mort, assassinada per l’organització, però també per membres de la banda que van perdre la vida accidentalment quan manipulaven explosius.

Ja anteriorment es va manifestar sota el lema “lortu dugu” (ho hem aconseguit) i en aquesta propera oportunitat serà al darrere de una pancarta amb la frase que, traduïda, equival a “el futur és nostre”. Els representants que van fer pública la convocatòria advoquen per una política penitenciària “més humanitària” i perquè els presoners condemnats per terrorisme reconeguin el mal que han causat i demanin perdó, com a bases per avançar cap a la pau.

Aquesta mateixa setmana, el ministre de Interior Fernández Díaz, després de reunir-se amb la presidenta de la “Asociación de víctimas del terrorismo”, anunciava al Congrés dels Diputats una “reinserció individualitzada” dels mateixos reclosos, aplicada “amb discrecionalitat però no amb arbitrarietat”, aplicant la llei “amb generositat” i tornava a reclamar com a contrapartides la petició dels engarjolats que vulguin obtenir les millores, el lliurament de les armes i “el reconeixement del dany provocat” pel mateix col•lectiu.

El ministre feia servir també la paraula discreció, element que sempre hem considerat imprescindible per fer avançar el procés, però introduïa un element que tant pot ser una concessió al populisme sense intenció de compliment, com un motiu de preocupació, i és el compromís d’escoltar a les víctimes abans d’aplicar aquestes mesures de “generositat”. Preocupant per doble motiu: perquè seria atorgar a les víctimes un paper de representació i intervenció polítiques que no els hi pertoca, i perquè no semblen persones ni entitats prou “neutrals”, pel ressentiment lògic contra els causants de les seves desgràcies, directament o indirecta.

Entre la seguretat en la fi de la violència de Gesto, i l’admissió condicionada pel ministre d’un progressiu alleujament de la situació penitenciària dels centenars de reclosos implicats, sorgia una iniciativa que, segons l’enunciat recollit pels mitjans, sembla un extraordinari absurd.

Jesús Eguiguren, president del Partit Socialista d’Euskadi (PSE-PSOE) i sens dubte un dels mitjancers clau en les converses que van culminar amb l’anunci de l’adéu a les armes per ETA, s’ha despenjat amb la proposta d’una Constitució de Euskal Herria, entesa aquesta com el conjunt de tots els territoris del sud i del nord del Bidasoa.

Diu Eguiguren que per i amb aquesta singular Carta Magna, no cal reformar l’Estatut, evitaria un referèndum sobre la independència “que dividiria en dues la societat basca”, que el text resultant a més “cabria” en la Constitució espanyola del 78, i que inclouria la creació d’uns “organs comuns” (de l’actual comunitat autònoma espanyola) amb Navarra.

A primer cop d’ull, i per molt que es miri i remiri, la proposta no deixa de semblar absurda, sobretot per inviable. Per començar, pot haver Constitució d’un conjunt de territoris sense ser un Estat i, encara més, repartits entre dos Estats? Si es presentés, qui la rebutjaria més frontalment i més aviat? El govern espanyol, el francès o el navarrès?

Davant un plantejament tan “original”, per emprar un adjectiu tou, hom només pot intuir que aquest sigui un intent de complir algun compromís adquirit, o de nova aproximació, als seus interlocutors d’ETA i de l’anomenada “esquerra abertzale”. Perquè sembla molt difícil creure, en un polític de tan llarga experiència, que no sigui conscient de la utopia de la proposta. A no ser que hagi recuperat l’eslògan del maig del 68 francès: “siguis realista, demana l’impossible”.