EL TORPEDE

A Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, li han tocat, a les últimes hores, amb un torpede en la seva línia de flotació política. Aquesta vegada han estat els seus, que són els que saben de la vida i miracles de l'Associació Catalana de Municipis. Com el qual tira la pedra sempre amaga la mà, és molt difícil posar-li nom i cognoms al causant de la destrossa, que, de moment, no ha enfonsat el vaixell provincial, però sí que li ha deixat greument tocat, ja que Josep Maria Matas és de les poques persones d'absoluta confiança del President provincial. Diguem-ne que, aquesta vegada, l'entorn d'Oriol Pujol és el primer a la llista de sospitosos, però ningú s'atreveix a dir-ho en veu alta, perquè el Congrés convergent està molt a la vora i Pujolin ho va a guanyar de carrer i això és dolent per a la salut dels seus silenciats crítics. Però el dany ja està fet i les conseqüències s'aniran veient a poc a poc, ja que si un va contractar les seves empreses per una pasta llarga, el que va deixar que es contractessin és la mateixa persona que ahir no va permetre la dimissió del seu més valuós col·laborador. ¡Tela mochilera! El propi interessat reconeixia, “of de record”, el dany causat pel “foc amic”, en un assumpte que, per a més conya, ho ha airejat el diari de Prisa. Ahir va ser un mal dia per a Don Salvador, que es va veure en aquest compromís i es va trobar també amb la recriminació dels sindicats que li han airejat que ja hi hagi més càrrecs a “la Dipu” que en la passada legislatura, la qual cosa deixa en evidència les seves tan cloquejades mesures d'austeritat. Per evidenciar el seu bon “royito” amb els sindicalistes, el dia anterior el propi Esteve va escenificar en ple carrer unes quantes risotades amb alguns representants sindicals amb els quals volia demostrar que ell si els rep i, per tant, fa cas dels seus savis consells. La hilaritat que tal pantomima va produir entre els treballadors de la casa va ser el comentari del dia en els desdejunis matinals de “La Farga” veïna a la qual acudeixen uns i uns altres a gaudir del seu cafè diari.


Com en realitat ha estat de teatre sobre del que avui he escrit, us deixo, estimats i estimades, amb una frase del gran José María Rodero, el millor Calígula de la història teatral: El teatre és un joc en el qual cal enganyar als quals saben que estan sent enganyats.