ESTRANYA UNANIMITAT

Si li preguntes a la gent si s'esperava que el Tribunal Suprem condemnés el Jutge Garzón, la majoria et diria que sí. Uns, perquè desitjaven que així fos, i uns altres, perquè senzillament entenen que els companys del jutge estrella de l'Audiència Nacional li tenen una mania insuperable. I, no obstant això, tots dos bàndols no esperaven aquesta estranya unanimitat que s'ha produït entre tots els membres del tribunal que sona al fet que a l'odi corporatiu cap a la seva persona s'ha unit el d'els qui no volen aparèixer davant el nou poder polític com a dissidents o amics de l'encausat. El dret a la Defensa és una qüestió que ningú discuteix i per això la sentència sembla imbatible en el possible recurs que es presenti davant el Constitucional i després davant els Tribunals Internacionals. Però, es miri com es miri, no sabem per què la sentència exhuma una olor inconfusible a ajust de comptes en aquest món judicial en què les punyetes són una mica més que un adorn peculiar de l'uniforme per convertir-se en una metàfora plena de casos contrastats. D'aquí a uns dies, Don Baltasar sabrà com el sentencien pel tema dels assassinats pel franquisme. Dubto que els mateixos que ara l'envien a l'atur tinguin els bemols d'esgrimir la unanimitat que avui ens crida tant l'atenció. Seria per a ells un desprestigi internacional de tal calibre que no podrien suportar-ho. A més, perquè van a córrer cap risc si ja s'han tret del mig a qui tant els destorbava.