L'APARATOSKI

He seguit amb interès la campanya del PSOE, ja que els meus “ratolins” estan tot el dia d'aquí cap enllà a veure si el socialisme es recupera, perquè, clar, se senten solidaris amb les bases, no perquè tinguin el carnet del puny i la rosa, si no perquè sempre, en tots els partits, són els que s'han portat i es porten la pitjor part de qualsevol situació. ¡I què volen que els hi digui!, em tenen els bigotis tesos i el llom inflat les maniobres orquestrals de l'aparell sociata intentant controlar que les bases no recuperin el socialisme de Pablo Iglesias.

I és que, les anomenades despectivament ‘bases’ per aquests capitostos, caminen emprenyades perquè en cadascuna de les assemblees en les quals s'havia de triar democràticament a les persones que havien d'anar delegades al 38 Congrés, la democràcia, per dir-ho finament, posa nerviós a l'“aparatoski” quan la veu aparèixer per les Cases del Poble, on no s'ha tingut la menor objecció a emprar mètodes sexistes per dissuadir als quals se sospitava que podien ser una veu crítica. Les dones de diverses federacions i agrupacions expliquen com es va utilitzar una cosa tan sibil·lina com convocar les assemblees a aquestes hores en les quals solament sent home masclista, espècimen del que els partits de dretes i esquerres estan sobrats, es podia assistir sense que es produís un veritable desastre en l'entorn familiar.

Diuen alguns que aquest Congrés recorda, una vegada finalitzat, al de Tolosa de Llenguadoc. I el Politburó camina nerviós perquè les bases s'han mogut molt. Havien construït alternatives i tenien un candidat. I això, malgrat els mètodes “te la transacciono” i “te la subsumeixo”, que no són exercicis sexuals, sinó fórmules de donar per on més fa mal al personal per acabar amb el pensament mes renovador i progressista.

Posem, sense anar més lluny, un exemple pràctic i real com la vida mateixa: Un dels candidats de les bases estava fregant el 20% dels avals en la nit del dijous pre-congressual. Així que l'aparell estatal es va emprar a fons i es va dedicar a aquest exercici tan democràtic d'inventar noves normes la nit anterior al Congrés per subsumir qualsevol intent de rebel·lió democràtica d'aquestes bases. Van decidir que els avals solament es podrien demanar en la nit del divendres de les 22 a les 9 del matí del dissabte i, a més, havien de ser emplenades en el paper oficial del Congrés i lliurats en mà davant de la guàrdia pretoriana de l'executiva. Com es pot comprovar: ¡Tot molt democràtic! Així que, de forma digna i intel·ligent, el candidat al que ens referim, Antonio Quero, que així es diu -ja hem assenyalat que parlem d'un cas real- va decidir no seguir endavant i emprar totes les seves energies a tractar que les esmenes de “Bases en Xarxa” fossin aprovades perquè aquest altre socialisme no quedés exclòs del text final.

I la guàrdia pretoriana va funcionar transaccionant i subsumint la revolta, fins a aconseguir que condís el desànim en molta gent que havia viatjat fins a Sevilla per recuperar les seves essències socialistes. Així que, els més cabrejats es van anar de copes, arrossegant a uns altres, els menys currantes, en la seva protesta festiva, de tal manera que solament el 45% de les persones delegades van estar en les votacions de les ponències.