Catalunya i La Roja (o la perversió esquizofrènica).

La ciutat (polis) és una de les coses que existeixen per naturalesa; i l’home, és, per naturalesa, un animal polític
Aristòtil (384-322 a.C.)

Anit la selecció de futbol de l’Estat Espanyol va passar a la final de l’Eurocopa 2012. Com és habitual, pels carrers d’arreu van ressonar els petards, així com els crits de guerra dels afeccionats, eufòrics. Tots sabeu que el més emprat consisteix en un incansable: ¡Soy español, español, español! que, com resulta evident, té poc de lema esportiu i massa de provocativa consigna política.

Si les relacions entre Catalunya i Espanya havien millorat (suposadament) en temps de la mal anomenada Transició, a hores d’ara queda clar que només va ser un miratge. Les campanyes de desprestigi envers els catalans, el boicot als nostres productes, l’atac frontal al nou Estatut, la retirada de diners, el menyspreu a la llengua i a la cultura, les mentides flagrants respecte a la nostra solidaritat cap a la resta de pobles de l’Estat (només cal sentir el President d’Extremadura), els greuges comparatius pel que fa a les infraestructures (peatges, no construcció de l’AVE per corredor mediterrani, la voluntat de dur a terme el transvasament de l’Ebre, etc.) ens ofereixen prou pistes per adonar-nos-en que res no ha millorat des de fa molts segles. Ans al contrari. En l’actual context de crisi mundial, encara estem vivint un moment més dramàtic. Un moment clau, diria jo.

D’altra banda, com tots també sabeu, els esdeveniments de masses han estat històricament emprats per distreure el poble de les coses importants. Panem et circenses. O per manipular-lo i fidelitzar-lo. Per aconseguir que defensi una posició, que combregui amb un ideari concret sense ni tan sols sospitar que pot ser-ne el primer perjudicat. De fet, ja ho deia Adolf Hitler: Les grans masses sucumbiran més fàcilment a una gran mentida que no a una mentida petita.

En l’actualitat, estimats lectors, aquests esdeveniments adormidors de masses estan encapçalats pels esports i, sobretot, pel magne espectacle/negoci milionari del futbol. Això ja fa dècades que dura, però, en lloc de minvar com seria desitjable (si l’espècie humana estigués millorant i caminant cap a l’excel•lència, cosa que evidentment no fa), ha anat a pitjor. Els poders fàctics que dominen el món ens necessiten ben alienats i ben distrets.

Però tornem a les relacions entre Catalunya i La Roja i analitzem detingudament la perversió dels fets. Fixeu-vos.

Els que ja no som tan joves, sempre hem conegut una selecció espanyola dolentíssima, de segona fila, fracassada. L’eterna perdedora que mai no estava entre l’elit, que mai no guanyava res. Aquesta situació la feia passar amb més pena que glòria i no afavoria en absolut, lògicament, una posició de triomfalisme. Ara, en canvi, les coses han variat. Ara la Roja guanya. Fins i tot va guanyar un campionat mundial, el màxim títol del planeta. Aquesta era una possibilitat absolutament impensable per als que tenim una certa edat (i no exagero gens). Pura ciència-ficció. Tanmateix, s’ha fet realitat. Per tant, ha desfermat un triomfalisme absolutament exacerbat i fora de mida.

Aquest triomfalisme, entre d’altres coses, s’utilitza des del poder establert per canalitzar el sentiment d’espanyolitat i per donar sortida als prejudicis anticatalans i antibascos (algú ha oblidat les declaracions de la señora Aguirre arran de la Copa del Rey entre el Bilbao i el Barça?). Espero que no. I no oblideu tampoc el crit de guerra: soy español, español español! O sigui, el futbol, a través de la massa embogida, posat sense pal•liatius al servei de la política i de la discriminació.

I ara ve el millor! Perquè... qui ha aconseguit capgirar la història de l’eterna derrota i ha fet que la selecció estatal guanyi, fins i tot un Mundial? Qui? Doncs el sistema de joc del Barça i la qualitat dels seus jugadors, entregats en cos i ànima. Aquells a qui, quan celebren un títol al Camp Nou, se’ls omple la boca de Visca el Barça i Visca Catalunya! Si tot això no és esquizofrènia pura, ja em direu què és.

Però a mi el que em preocupa realment (i aquí és on volia arribar) no és el futbol. Ja s’ho faran. El que em preocupa són els catalans amb seny que encara continuen volent que la Roja guanyi. Els catalans intel•ligents que disfressen amb fal•làcies i eufemismes que se senten eufòrics quan la Roja marca un gol. Diuen coses com: s’ha de separar el futbol de la política, m’agrada la Roja perquè hi ha molts jugadors del Barça, ho miro per distreure’m, només és un esport, juguen molt bé...

Doncs no, senyors, no. De vegades a la vida hom ha de posicionar-se. Ara és un d’aquests moments. Ahir mateix, mentre la Roja guanyava, als carrers de Barcelona un munt de gent es manifestava per evitar que el català sigui foragitat de les nostres escoles. En moments d’atac frontal contra la cultura, la llengua, l’economia, hem de ser valents. Els catalans que encara volen que guanyi la Roja, la victòria de la qual servirà per continuar exacerbant la massa contra nosaltres, només poden rebre dos noms. O són uns ingenus o són uns botiflers. Als ingenus espero obrir-los els ulls (encara que sigui una mica) amb el meu article. Amb els botiflers sé que no ho aconseguiré. Sempre n’hi ha hagut. Són una rèmora impossible de defugir.

Als intel•ligents us envio un missatge: no cometeu l’error de pensar que el futbol no és política. Aristòtil ho tenia molt clar. TOT ÉS POLÍTICA. TOT.

Quan entrem en una botiga, fem política. Quan comprem un determinat producte, fem política. Quan triem allò que volem estudiar, fem política. Quan ens subscrivim a una revista, a una associació, a una entitat de barri, fem política. Quan escollim una escola per als nostres fills, fem política.

Una amiga em va dir ahir: “No comprenc com alguns catalans encara recolzen la selecció de futbol dels nostres botxins”. Doncs això. Més clar l’aigua. I pel que fa als jugadors, deixeu-vos d’idealisme. Són uns professionals. Treballen per diners.

També se’n pot dir, mercenaris.