"Volia explicar el que va passar a Barcelona en l'imperi carolingi"

|

Ferrándiz Pascual Juan Francisco

Juan Francisco Ferrándiz, autor de 'La terra maleïda'


Juan Francisco Ferrándiz (Cocentaina, Alacant, 1971) torna a la novel·la històrica amb una trama d'amors, secrets i venjances a la Barcelona medieval del segle IX. 'La terra maleïda' (Rosa dels Vents) reuneix personatges imaginaris i reals en una ciutat a punt de desaparèixer per les múltiples batalles en l'anomenada Marca Hispànica.


Què té Barcelona que la fa tan literària? És escenari de múltiples novel·les, és pels carrers, la història?


És una ciutat que té tants prismes i es pot veure des de tantes cares diferents, que és com un arquetip. Tenim aquesta Barcelona que s'ha vist en literatura moltes vegades, la Barcelona medieval amb el seu comerç, la de la burgesia, la modernista del segle XIX, la de postguerra amb una situació complexa...


Ara vinc amb 'La terra maleïda' amb una Barcelona que s'ha fet molt poc en l'àmbit literari, una ciutat a punt de desaparèixer al segle IX, perquè també ha tingut aquesta cara, una ciutat prostrada de tot just habitants que per a mi va resultar fascinant. Crec que Barcelona és una ciutat icònica amb moltes cares.


Vas trigar més a documentar o a escriure el llibre?


Hi va haver una llarga temporada de documentació, de gairebé un any sense escriure res. Estava tan fascinat amb el que m'anava trobant amb els personatges i les situacions que tenia dubtes sobre què explicar. Hi havia moltes coses, era un escenari i un món gairebé fantàstic. Al final vaig escollir la història del bisbe Frodoí, i d'altres personatges.


Vaig estar un altre any escrivint, però al mateix temps que escrius et segueixes documentant: mires com era aquest menjar, o d'on venia aquest formatge i quines característiques tenia ... En les altres novel·les compaginava el dret, perquè sóc advocat, amb l'escriptura. En aquesta ho vaig arreglar, sense demanar excedència, però amb un format que m'ha permès estar disponible pràcticament tot el temps, em vaig quedar amb una cartera més petita, i m'he dedicat en cos i ànima a aquest llibre.


Què va inspirar 'La terra maleïda'? Els fets reals, com la construcció de la catedral, o les històries d'amor en un clima bèl·lic?


Anava a la recerca d'alguna cosa èpica, no sé si perquè hem sortit una mica de la crisi, em sentia una mica èpic, potser també per la meva especialitat, que és dret concursal i financer.


Buscava una terra llegendària, en llibres, per Internet, i vaig llegir en un article un nom que em va captar: el Regne de la Gòtia, que era una regió que deien regne però que mai ho va ser, que depenia de França i estava al sud del Roine.


En època de Carlemany, que encara vivia, el seu fill Lluís el Pietós va expandir aquesta regió fins a la Marca Hispànica, que feia de frontera perquè l'Al-Andalus no pugés. No tenia molt clar què havia passat, però em vaig capbussar i vaig quedar atrapat en aquest món del segle IX amb restes de paganisme i amb molta violència. Enmig de la desolació, hi havia una Barcelona que no tenia res a veure amb allò que havia vist en altres novel·les o pel·lícules. Vaig tenir la sensació que havia arribat fins on volia i em vaig dir, no surto d'aquí fins que tingui una història.


Apareixen dones de caràcter molt fort, com la noble Goda, la tavernera Elisia o la camaleònica Rotel. Vas trobar a la teva documentació dones decisives de l'època, o és pura ficció?


En el meu anterior llibre, 'La llamada de la sabiduría', centrava la història de la dona al llarg de la Història. Dones fortes n'hi ha hagut des dels orígens, però no ha quedat rastre. Tenim filòsofes, de fet; el mateix Sòcrates es declarava deixeble d'una dona.


Mai he concebut la vida sense un paper preponderant de la dona, i en literatura tampoc, però una cosa és dir-ho i una altra ancorar-ho en una novel·la.


Hi ha un estudi jurídic sobre l'any 1000 a partir de documents que s'han trobat en llocs de la ciutat com la Catedral de Barcelona segons el qual moltes dones venien terrenys sense el consentiment del marit, de manera que jurídicament estaven millor del que estaran en segles posteriors. També hi ha hagut escriptores. Per a mi, és imprescindible que hi hagi dones fortes en una història.


Les diferències de classes estan molt presents en el llibre, però també hi ha nobles i plebeus l'amistat està per sobre d'això. Vas voler fer un relat més humà enmig d'aquesta Barcelona tan sagnant?


Sí. El meu objectiu principal era capbussar el lector dins d'un ambient en el qual visqués l'aventura com una immersió en aquest món. Veia necessari que hi hagués històries de nobles i de plebeus, però no de forma individual, sinó que estigués tot enllaçat, que tinguessin relació entre ells.


Era una ciutat de poc més de 1.000 habitants, avui dia això és un poble en la qual es coneixen tots, llavors vaig pensar que en una ciutat així era factible que tinguessin relació, encara que només fossin servils.


També hi ha malvats entre els poderosos, com Bernat de Poitiers, i entre el poble, com el pervers Galí. Vas fugir de la idea del pobre bo i el ric dolent?


En aquesta novel·la tenia clar que no volia fer un melodrama que pogués ser extrapolable a un altre segle o un altre lloc. Volia explicar el que va passar a Barcelona i en l'imperi carolingi en aquest moment, i entrem en el terreny que hi ha personatges reals. Els personatges no són blancs o negres, sinó que hi ha grisos, no necessitava una persona pobra bona amb la qual emocionar-nos, està Galí, que només pensa en com treure diners. També hi ha la dinastia dels bosònides, que va existir. Hi havia tantes dades històriques que no valia gairebé la pena inventar.


Què simbolitza Isembard de Tenes, tan honrat i valent, en aquest caos d'interessos i traïcions?


Calia un arquetip de l'heroi, de seguir aquest camí universal des de la història dels temps, que és el d'acompanyar a algú que comença des de zero i, amb les seves dificultats i els seus alts i baixos, va pujant. Té valors, encara que també es dóna la tessitura entre l'amor i l'honor.


La història de la seva germana, Rotel, al principi en la meva ment era més típica, seria la noia a la qual anaven a vendre i s'anava a sotmetre al clàssic noble abusador, una història clàssica de la dona medieval, i pràcticament se'm va revelar ella a mi, hi va haver una trobada personal entre el personatge i meu. Ella preferia el camí de la foscor i la companyia de serps i escorpins abans de veure sotmesa.


Al principi de la novel·la narres una escena en què uns monjos socorren els dos germans quan són petits que fa que, d'alguna manera, entenguis el camí que cadascú decideix i a Rotel no se la veu tan dolenta.


D'alguna manera empatitzes amb ella. No volia que fos del tot dolenta, i d'aquí tornem al que els personatges són més aviat grises. Hi ha un moment en què ella sent pietat, però el destí torna a donar-li fort, i es refreda del tot. Volia que el lector estigués vinculat, que comprengués que la vida, de vegades, et posa en camins foscos, per circumstàncies.


Plasmes molt bé el paper de l'Església a tots els nivells: en el religiós i en el polític, entre els rics i entre el poble. Com va marcar el bisbe Frodoí la història de Barcelona?


M'agradava molt aquest tema perquè era una manera que aparegués l'Església, però no de la manera que sol aparèixer en les novel·les en segles posteriors, que anirà entrant més en un terreny moral. Aquí, l'Església encara la formaven nobles pràcticament sense vocació. La ideologia havia quedat reduïda a uns pocs monestirs.


Frodoí s'escalfarà molt el cap per salvar Barcelona, però problemes de moralitat no en té molts. És més un noble que un sacerdot, però quan arriba a Barcelona es troba amb el xoc que hi va haver entre el ritual romà i el ritual mossàrab. Això és una cosa que va passar a mesura que s'expandeix el regne carolingi.


Precisament aquest xoc fa que Frodoí vagi a veure el Rei, i veiem com li agradava sortir-se amb la seva. Això, més un donatiu del Rei i la fidelitat de Barcelona al Rei, va fer que Frodoí fos un impulsor d'una cosa que trigarà segles a madurar. Va ser la salvació de Barcelona, una ciutat que va poder haver desaparegut com moltes altres del voltant.


Crec que Frodoí va tenir un paper fonamental. El descobriment de les restes de Santa Eulàlia, també documentat, va parar una rebel·lió. No hi va haver repressions, és com si es digués 'Déu no vol que parlem d'això, és la voluntat de Déu'.


Els signes eren molt importants i, segons els historiadors, quan van aparèixer els ossos l'ordre va quedar convulsionat. 'La terra maleïda' no és un melodrama del segle IX, sinó que juguem amb coses que van passar.


L'origen del comerç de la sal de Cardona en aquesta època és real?


El comerç de la sal ja era anterior, les rutes seguien les línies dels rius Cardener i Llobregat, però en aquella època estava despoblat i era una terra perillosa. Les mines de sal estaven abandonades, però hi ha documents històrics que indiquen que hi va haver un cert comerç al port de Barcelona, que estava destruït pràcticament des de l'època de la Barcino romana.


Hi va haver un petit comerç i unes dècades després va desapareixent. Em moc amb indicis de desplaçaments i va situar la història de Goda que des d'allí origina un incipient comerç.


Ets advocat, ve d'aquí el coneixement de les lleis de la Santa Seu, com l'escena de la 'recognitio' amb una prova física terrible, les lleis dels gots, els visigots i els costums reals?


La formació d'advocat et permet moure't entre molta documentació i de manera àgil, d'aquí sí que agafes múscul i aprens a llegir ràpid entre línies per trobar dades. Em cundeix a l'hora de buscar en llibres o en tesis doctorals, però després hi ha una ficció personal. En les meves històries, m'agrada que apareguin coses del dret perquè està ficat en les vides i no es pot prescindir d'ell per fer una immersió de l'època.


Desconeixia el dret got, he hagut d'estudiar llibres de l'imperi carolingi, i aquí vénen sorpreses, com que en el dret de llavors quasi no s'aplica la pena de mort. El que existeix és pena d'esclau: si deus diners a algú et converteixes en el seu esclau, si comets adulteri també. Jo interpreto que la despoblació era tal que no es podien executar els uns als altres, era millor convertir-lo en esclau.


Un dels descobriments del llibre és que hi ha un 11 de setembre molt important, el 878, que no té res a veure amb la Diada de Catalunya, però que va suposar un nou ordre polític en els comtats de Barcelona. Hauria de marcar-se a foc aquesta data en els llibres d'història?


Jo crec que sí. Aquí passa una cosa fonamental: s'aconsegueix que el comte de Barcelona pugui, en morir, cedir el comtat al seu fill, encara que el fill hagi d'anar a la cort a prestar vassallatge. És l'origen del feudalisme i s'aniran fundant cases de nobles que després dominaran territoris.


Aquí hi havia comtes gots, francs ... però aquí ningú volia venir, era una terra maleïda, pobra, gairebé sense conreu ni bestiar, i l'estratègia era clara: necessitem un llinatge, una família que pensi a llarg termini i que construeixi.


Quant Guifré el Pilós fou comte d'Urgell, ja consten documents en què va fer una tasca de repoblació. Els comtes francs gairebé no venien aquí baix i tenir un comte d'aquí fa que comenci a planificar-se i és quan la ciutat i els comtats comencen a tenir esperança.



Portada LaTierraMaldita

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH