Platero, mirat per dins

Miquel Escudero


JRJimenez



Juan Ramón Jiménez va guanyar el premi Nobel amb el seu inoblidable Platero i jo, que us recomano molt que llegiu, perquè us enriquirà. Un detall curiós seu és que declarés que havia regalat a Rubén Darío les poesies de Rosalía Follas novas. Avui porto preparada una miscel·lània de versos, a veure què us semblen. He pensat també en vosaltres, els meus estimats estudiants. Sabeu que no deixo de ser maldestre en aquesta tasca. Anem allà. Juan Ramón era un incubador de solitud. “¡Cada instante de sol, cada hora de lluvia,/ me evocan un momento de dicha… de amargura!/ porque lo bello que no vuelve es triste, más triste que lo que siempre fue ausencia y orfandad…”.


Què volia viure aquest home? Sembla que anhelava una vida apartada del mundanal soroll, amb suficient oci per gaudir de la bellesa muda: “¡No me tienta la gloria. Sólo una vida en paz,/ rica de los tesoros del amor y la lira,/ en una estancia dulce, solitaria, serena,/ llena de libros bellos, con flores, encendida!”. Un lloc, doncs, on poguessin arribar els bons amics i hagués lloc per a la mirada commoguda, i "que el luxe i la remor es quedin per a altres". L'únic i veritable luxe vital és mantenir les últimes nostàlgies, "coses llunyanes, profundes i pansides, coses que vénen i van embolicades en tènues músiques". I si parlem de persones i de la seva identitat, entra en funció un desdoblament: “Yo no soy yo./ Soy este/ que va a mi lado sin yo verlo;/ que, a veces, voy a ver,/ y que, a veces, olvido./ El que calla, sereno, cuando hablo,/ el que perdona, dulce, cuando odio,/ el que pasea por donde no estoy,/ el que quedará en pie cuando yo muera”. Por eso, debe decirle a la muerte que a todos espera: “yo no seré yo, muerte,/ hasta que tú te unas con mi vida/ y me completes así todo;/ hasta que mi mitad de luz se cierre/ con mi mitad de sombra”.


Així doncs, “¡Intelijencia, dame/ el nombre exacto de las cosas!/… Que mi palabra sea/ la cosa misma,/ creada por mi alma nuevamente” . Sí, amb j; coses de JRJ. Al final, en el trànsit d'aquesta vida “habrá estrellas y flores/ y suspiros y fragancias,/ y amor en las avenidas/ a la sombra de las ramas./ Y sonará ese piano/ como en esta noche plácida,/ y no tendrá quien lo escuche/ sollozando en la ventana”. Sí, tot això és molt literari. Però si estenc els meus braços cap al cel, necessitaré els meus peus, profunds al terra.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH