Destruir el que s'estima

José Leal

Terremoto3 gener 1


Faltaven pocs dies per emprendre el viatge quan es va produir el terrible terratrèmol que va sembrar d'horror un poble ja profundament ferit i dividit encara per una llarga guerra fratricida.


Quan vaig arribar dies després, tremolant encara la terra per les rèpliques de la terrible sacsejada tot era dolor i por a El Salvador. Havien passat pocs anys de la fi de la guerra i les aliances per la Pau encara era tendres. El terratrèmol va sepultar diversos pobles, va causar moltes víctimes i va enfosquir encara més l'incert futur que intentaven junts construir. Encara es produïen tremolors gairebé imperceptibles per a mi que sembraven el terror a les cares d'aquells amb qui estava. Tot era fràgil. Molts edificis mostraven la petjada de les sacsejades pel xoc de les plaques tectòniques. Els avions no feien nit a l'aeroport de El Salvador sinó en el d'Hondures per por de noves sacsejades. Vaig visitar pobles semiderruïts, campaments que acollien als que ho havien perdut tot, escoles de murs esquerdats i vaig sentir l'abatiment de les gents. La violència era visible als carrers, a les cases filats, als supermercats silenciosos. Vaig visitar la tomba de monsenyor Romero, freda, en una catedral desangelada, enmig d'una ciutat de cases molt baixes, atrotinades i botigues sense vida. No era estrany sentir por. Passejant pels carrers, acompanyat sempre vaig sentir com mai havia sentit que la vida podia valer menys que els objectes d'ús que portava a sobre, ulleres, sabates, rellotge i poc més. "Protegien" restaurants i botigues persones amb armes en el cos del es podien observar els efectes de la contesa i que generaven la sensació que en qualsevol moment qualsevol cosa podia succeir. Vaig recórrer una part del país per conèixer les empremtes del que havia passat. Hi havia devastació però també immenses i belles platges. Carreteres desertes. Gossos famèlics com vaig veure a les carreteres de l'Atles de feia anys i en aquells llocs on habita la carència. En els vorals s'apilaven cocos que dones amb llargs ganivets i cops secs i precisos descoronaban per poder beure l'aigua que venien per res; per pràcticament res es treballava en les Zones Econòmiques Especials, conegudes col·loquialment a Amèrica Llatina i el Carib com maquiles una forma d'atreure inversió estrangera, a partir d'oferir generosos incentius fiscals, regulacions laxes i mà d'obra molt barata, no sindicada i amb escassa protecció.


Coexistia la sensació de pau que dóna haver acabat oficialment la guerra amb les molt duradores empremtes que s'expressaven en mode de temor i desconfiança a la força de la terra hostil i també als altres amb els que compartien ara treball i esforços. La lluita contra l'altre i la por que genera és una ferida que costa molt estroncar.


Vaig anar a El Salvador amb un projecte europeu de suport a la reconstrucció de les estructures i els vincles. Cada matí, en començar la tasca, els reunits entonaven pregàries i l'himne patri amb el puny al pit. Es miraven. Havien estat en bàndols enfrontats durant la llarga i terrible contesa. Havien volgut al mateix país però de diferent manera; havien tingut per a ell un projecte que excloïa radicalment a aquells que no ho compartien. Jo intentava comprendre els seus sentiments contradictoris i el notable esforç per treballar junts. Percebia el seu dolor i la seva incomoditat encara amb l'altre.


Quan estava amb ells vaig procurar estar atent a les seves mirades, els seus gestos i els seus tractes. Tot semblava en calma, massa. Era evident el gran esforç que feien perquè no hi hagués res que pertorbés el clima de la trobada. Mai van parlar de la guerra recentment acabada ni jo vaig preguntar tot i haver construït amb molts d'ells una relació de simpatia, afecte i confiança de les que vaig tenir mostres àmplies. Tampoc es preguntaven ia qui havia començat i com d'intensament inadequada havia estat la resposta de l'altra part. Suposo que estaven esgotats i s'havien perdonat. Sentint els seus esforços vaig pensar que tot aquell, subjecte o grup, que té un projecte sobre el seu país serà perquè l'estima encara que les seves formes d'estimar-lo siguin diferents i enfrontades. Poden fins i tot odiar-se entre ells. Quan això succeeix el resultat és, sovint, la destrucció o el dany d'allò que s'estima. Destruir el que s'estima no és una experiència estranya en l'humà i moltes vegades és producte de complicitats narcisistes inconscients. Cap de les parts, en aquest cas, està legitimada per reclamar com a millor amant i per tant estan obligatòriament obligats a entendre si no volen fer mal allò que tots dos estimen i compartir-lo. De la puresa d'aquests amors, com de tants altres, es poden tenir dubtes. Tot aquell que està en això passa a ser còmplice de la pròpia destrucció, aquella que és efecte d'una manera de relació on els subjectes estan involucrats en una empresa de demolició ferotge a la qual ni la víctima ni el botxí - rols sovint intercambiables- poden sostreure amb facilitat. Trencar aquesta dinàmica destructiva era el treball en el qual estaven compromesos aquells amb els quals vaig col·laborar a El Salvador. Amb molt d'esforç tots, respirant alhora tristesa, cansament i esperances.


Uns dies abans de la meva volta, un dels participants, Mauricio López, un home reservat, de sobri port i d'expressió precisa, em va lliurar un poema escrit de la seva mà en tinta blava sobre un paper groc que conservo com un preuat do. El va titular "Ansietat":


"Rugeix vientomar

sobre la roca

amb la seva abraçada constant

de mil·lennis

consumint com escuma

feus impertorbables

on agonia i il·lusió

reconstruïm cada dia

en espera

de la propera marea."


Escrit, potser, en un moment de solitud i lucidesa quan encara regnava l'odi, sense respir, sense punts ni comes, amb l'esquinç d'un home entristit, que il·lusiona i tem alhora una nova envestida de la pulsió feridor. Vaig sentir que en el seu poema parlava tot un poble.


Quants records d'El Salvador i també de Síria, Hercegovina i de tants altres llocs on vaig palpar de prop el terrible mal del desencontre i els tremends impactes de la desolació que produeix.


Fa uns dies vaig assistir a la representació de l'Èdip de Sòfocles que dirigeix Oriol Broggi, impressionant com sempre. Ja al final de l'obra Èdip, que va ser la salvació i la desgràcia del seu poble, culminada la tragèdia a la qual sense saber-ho va ser portat per un terrible oracle, vaga pel món acompanyat per la seva filla Antígona. Pressent que està a prop d'Atenes, sent una forta aldarull i pregunta: "¿contra qui lluita Atenes?" Li responen "Atenes lluita contra si mateixa com moltes vegades fan les ciutats."


Com saber antic acumulat! Com de difícil li és en ser sostreure a una compulsió de repetició que li destrueix i l'obliga després a recuperar-se amb tant d'esforç! Serà el nostre destí inevitable?


Quan el diumenge 8 d'abril al magazine de La Vanguardia trobo un esperançat titular: "El Salvador, camí d'una nova era" on parla del florir del país després dels enfrontaments que el van ferir se m'obre el cor i em ple de goig .


Penso en nosaltres. Siguem flexibles, respirem fondo, parlem, donem-li una oportunitat a l'esperança.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH