Les dues cares de Syriza

Manuel Fernando González

"Ens l'han tornat a fer" comentaven ahir en veu alta diversos dirigents europeus que, fa tan sols una setmana, es decantaven per "prestar-li" a Alexis Tsipras la credibilitat institucional necessària per, a continuació, deixar-li anar els diners d'un nou rescat per treure a Grècia del clot en el qual camina ficada, precisament, gràcies, sobretot, a tan "generosos prestadors".

Com el primer ministre grec no és ximple, se suposa que la seva decisió de convocar eleccions generals, aquesta vegada, no és un repte a la Troica, sinó, més aviat, un intent de reafirmar-se i sobretot "treure's de damunt" als seus i molt molests companys d'aventura revolucionària embarcats ara en unes noves sigles de nom molt de dretes, Unitat Popular, que amb 25 diputats dins, li han sabut portar la contrària al Parlament a Tsipras, deixant-ho en el més espantós dels ridículs davant tota Europa i els seus propis conciutadans.

Hi ha un tuit que circula en les últimes hores a internet que té certa gràcia, però que és, en si mateix, un atac de sinceritat dels quals vivim en el sud d'aquesta Unió Europea tan absurda. A Grècia, gens d'eleccions: que governi la Merkel. La qual cosa, no deixa de ser un cant a la desesperança en la qual malvivim, per culpa d'uns dirigents insensats, que a Alemanya han perdut la il·lusió per sentir-se europeus perquè els convé més viure com a alemanys. Es veu, que el Pacte de Versalles no els va servir de gens als germans, per aprendre en les seves pròpies carns que als pobles no se'ls ha d'asfixiar financerament picant impunement la seva dignitat, perquè al final apareix un il·luminat i et condueix directament a la guerra.

Syriza des que va néixer tenia dues cares clarament diferenciades que buscaven ilusionadament l'objectiu comú de treure's damunt el jou dels seus poderosos creditors i com no, l'ajust de comptes amb aquesta jerarquia milionària que al seu propi país acumula riqueses i poder gràcies a polítics corruptes de dretes i d'esquerres que, falsejant els comptes públics, han enganyat al seu propi poble i a la resta dels europeus. Poc dura l'alegria a casa del pobre deien els nostres majors, una frase que ve a tomb per contemplar amb cert pragmatisme aquesta nova fase del moviment Tsipras que molts votants van aixecar, amb no poc esforç, en un país convuls i desesperat.

El que s'acosta era esperable i fins a desitjable perquè tot l'espectre polític grec es recompongui. Tot el que decideixi la gent, sempre és bo, encara que s'equivoqui. Al final, Grècia tindrà el govern que realment necessita en aquests moments. Treure partit d'aquests canvis, per traslladar-los a altres escenaris geogràfics, és entendre la política com una professió i no com la vocació per servir als altres, que "diuen sentir" tots aquells que juren per primera vegada la seva acta de parlamentari.

Per ser més precisos: a nosaltres no ens serveix l'actual model grec, perquè anem bastant retardats en el temps pel que fa al que els hel·lens han passat i segueixen passant. Els partits polítics a Espanya s'han estancat i el que tenim davant dels nostres nassos és un suflé d'enormes proporcions, gràcies, precisament als alemanys i sobretot, als francesos que ens miren com si anéssim el seu mirallet màgic al que preguntar-li si són encara tan bells com quan manava De Gaulle, el de "la grandeur". Si es trenca el mirallet de marres, als nostres veïns començaran a tremolar-li les cames i a sentir una suor freda a l'esquena.

Per això, i perquè cal tocar fons d'una punyetera vegada, si no se'ns fica en el cap que el de l'economia espanyola és tan efímer com la unitat i Syriza, és gairebé segur que acabarem passant-ho àdhuc pitjor que els atribulats grecs. I sinó, al temps.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH