Déu Sant, la que ens espera!

Manuel Fernando González

Els espanyols han vist com aquest any les vacances de les seves Senyories del Congrés han estat més curtes que en altres legislatures. Calia tornar a la feina per aprovar, primer, amb un debat trampós i de pa sucat amb oli l'ajuda a Grècia, i després els pressupostos que li deixa Montoro al seu successor per al proper any, en el qual, segons ha dit el propi ministre, no estarà al capdavant del Ministeri més compromès de qualsevol govern europeu.

Els espanyols han vist com aquest any les vacances de les seves Senyories del Congrés han estat més curtes que en altres legislatures. Calia tornar a la feina per aprovar, primer, amb un debat trampós i de pa sucat amb oli l'ajuda a Grècia, i després els pressupostos que li deixa Montoro al seu successor per al proper any, en el qual, segons ha dit el propi ministre, no estarà al capdavant del Ministeri més compromès de qualsevol govern europeu, especialment, si geogràficament té la seva seu en el sud continental. I després què? Doncs segons sembla, el que segueix són les eleccions generals, en les que el partit popular i el PSOE perdran l'hegemonia bipartidista. Tot lògic i fins a previsible. I no obstant això, alguns, no compartim tant raonament socràtic, perquè sospitem que els nostres polítics s'han volgut oblidar intencionadament del fet més rellevant que també ha d'estar inclòs en el proper full de ruta nacional.

I aquí és quan els catalano-espanyols i els catalans independentistes sí que ho tenim clar. El 27 de Setembre, dos trens carregats amb set milions de passatgers es trobaran en la mateixa via, però en direcció coincident, sense que ningú hagi aconseguit evitar-ho, causant una autèntica catàstrofe que afectarà a diverses generacions de ciutadans que començaran per barallar-se i acabaran al cap del temps mirant-se amb ressentiment o odi, fins i tot quan comparteixin taula al domicili familiar.

A mi m'importa un rave, si guanya Mariano Rajoy o Pedro Sánchez. Si Pablo Iglesias compleix els pronòstics, o si Ciutadans són la clau de la futura governabilitat. A mi, que visc i pago els meus impostos a Catalunya i que em considero tan català com a espanyol, perquè les meves arrels gallegues o les andaluses de la meva esposa, em fan situar-me en aquest lloc sense cap dubte, encara que algun imbècil em digui unionista, que no és més que un insult nou semblant al que abans s'usava molt amb nosaltres i que es deia en el mateix to menyspreador: xarnego!, doncs bé, a aquest ciutadà, el que el preocupa, en aquests precisos moments, és si els meus fills i els fills dels qui han decidit anar-se d'Espanya es mataran per defensar les seves idees al carrer o a les cases de l'avi, i si la meva néta a la qual estic preparant per viure i treballar en qualsevol lloc del món podrà tornar al lloc en el que va néixer sense que li diguin que el seu avi va ser un traïdor perquè va defensar les seves idees per sobre dels seus interessos i aquestes no coincidien amb les que després manen.

Ja està bé de tanta paraula buida i frases enceses! No condueixen a cap part. Queda un mes perquè uns guanyin i uns altres perdin. Una situació que les persones decents no volem que es produeixi de cap de les maneres. Perquè, guanyi qui guanyi, aquesta ferida no la guareix ningú amb lleis, decrets, declaracions unilaterals d'independència o solemníssimes invocacions de la sacrosanta Constitució. En aquesta part de la civilitzada Europa hem arribat ja a un punt sense tornada que si no ho solucionem els propis catalans, ningú podrà arreglar-ho per molt que ens assegurin el contrari.

Déu sant, la que ens espera!

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH