EL RIU GRAN DEL MEDITERRANI

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

El terme 'esquenes mullades' (wetbacks) va qualificar despectivament durant llarg temps als immigrants il·legals arribats pel sud als Estats Units d'Amèrica del Nord. Es tractava de persones que havien vadeado el Riu Gran per accedir al territori nord-americà. El també denominat a Mèxic com a Riu Bravo té una longitud que supera els 3.000 quilòmetres. Neix a les muntanyes de Sant Joan en Colorit (visita a la zona molt recomanable per l'autor d'aquest article) i mor en el Golf de Mèxic.

El terme 'esquenes mullades' (wetbacks) va qualificar despectivament durant llarg temps als immigrants il·legals arribats pel sud als Estats Units d'Amèrica del Nord. Es tractava de persones que havien vadeado el Riu Gran per accedir al territori nord-americà. El també denominat a Mèxic com a Riu Bravo té una longitud que supera els 3.000 quilòmetres. Neix a les muntanyes de Sant Joan en Colorit (visita a la zona molt recomanable per l'autor d'aquest article) i mor en el Golf de Mèxic. La seva llarga travessia ha constituït la frontera natural des de 1848, data de la derrota mexicana en la seva guerra amb Estats Units. Des de llavors han estat multitud els 'mullats' que s'han traslladat a les terres del veí del nord.

Malgrat la dita popular que lamenta la maledicció per a Mèxic d'estar tan lluny de Déu i tan prop dels Estats Units, s'expliquen per milions els transeünts procedents de terres mexicanes que durant les dues últimes centúries van decidir 'mullar-se' en les aigües del Riu Gran amb la pretensió d'una vida millor. El transcórrer del temps ha constatat, igualment, la contribució dels immigrants meridionals a la prosperitat del seu país d'acolliment. Per extensió, ja va recordar el president Obama la fonamental aportació dels immigrants en la construcció del gran país nord-americà. En el seu discurs de novembre passat, amb motiu de la promulgació del seu decret de regularització del que es calcula són 11 milions d'immigrants vivint en les ombres nord-americanes, va afirmar: "La immigració és el que ens defineix com a país".

El debat sobre la regularització immigratòria a EUA s'ha aguditzat després de la suspensió de l'aplicació del decret d'Obama per un jutge texà que el seu confín estatal meridional és el propi Riu Gran. Tal sentencia no deixa d'afegir un significat simbòlic a la decisió judicial després de la reclamació en comandita de 26 estats de la Unió contra la decisió de la Presidència nord-americana. S'argumentava en la reclamació que la legalització dels immigrants suposaria una càrrega excessiva per als estats demandants.

Resta veure si Obama decideix o no d'acudir directament a la Cort Suprema nord-americana per dirimir un assumpte d'alta sensibilitat política, i el qual no cal reduir a una mera diatriba competencial entre les atribucions de la presidència i del congrés. Es tracta, més aviat, d'una pugna descarnada entre visions polítiques contraposades i de gran impacte de cara a les properes eleccions presidencials de novembre de 2016.

Es va agafar també en el Vell Continent a una intensificació del debat sobre la immigració, especialment després dels dramàtics naufragis acecidos en el veïnatge de la illa de Lampedusa. Els ciutadans de la UE comproven amargament com, després de la caiguda del dictador Gadafi, les màfies facilitadores de la immigració il·legal des de Líbia (principalment) intensifiquen el seu negoci amb l'establiment de trajectes 'regulars' d'immigrants cap a les costes italianes. El preu del 'bitllet' per a bona part dels passatgers de les barcasses pot superar els cinc mil euros per persona, una 'fortuna' que només poden permetre's els immigrants pudientes que escapen de les zones de conflicte bèl·lic, especialment Síria i l'Iraq. A més d'un espectador televisiu dels desembarcaments pot escapar-se-li el fet de la majoria de les persones desarrapadas --i auxiliades pels serveis portuaris i assistencials-- són gents amb possibilitats econòmiques per poder escapar de la realitat infernal dels seus països.

Conseqüència de l'anterior és l'increment enorme de les peticions dels immigrants com a asilats polítics. Aquest tràmit és preceptiu per poder moure's i radicar-se als països de l'EU. I aquí comencen els problemes polítics entre els estats membres. Els septentrionals de la UE, alguns dels quals són les destinacions preferides pels immigrants asilats, protesten pel que consideren morositat dels països meridionals, primers receptors d'immigrants (especialment Itàlia). D'acord a la Regulació de Dublín de 2003, l'immigrant o refugiat polític ha de tramitar la petició d'asil al país europeu al que arribi, i aquesta petició comporta la digitalització de la petjada en un període entorn dels tres dies. Succeeix, no obstant això, que les dades reals són ben diversos. Es calcula que de les més de cent cinquanta mil persones que van arribar a Itàlia l'any passat, al voltant de cent mil es 'van esfumar' sense deixar rastre. Els governs del nord de la UE redoblen les seves exigències perquè els països meridionals exerceixin major control de les seves fronteres, però no se'ls recolzen econòmicament o amb la presència de personal tècnic de control i assistencial que revisi la tramitació procedimental dels peticionaris d'asil.

Els neo-conservadors nord-americans han fet dels immigrants bocs expiatoris de les manques del seu sistema de protecció social. És una relativa novetat que el rebuig anti-immigratori també proveeixi una munició ideològica similar als populistes nacionalistes del Vell Continent. S'arguye a ambdues ribes de l'Oceà Atlàntic que, donada la naturalesa del benestar social, els immigrants acudeixen per aprofitar-se de prestacions i serveis socials. El seu finançament afegeix una càrrega extra insuportable per als contribuents autòctons.

Del que eviten parlar els xenòfobs és de la necessitat que Europa té de la immigració. En realitat, la immigració és crucial per al propi futur europeu, ja que constitueix el principal recurs per mantenir ritmes sostenibles de prosperitat econòmica anàlegs als aconseguits des del final de la Segona Guerra Mundial. El model socioeconòmic europeu necessita de la contribució dels immigrants en forma de treball, de cotitzacions socials i d'impostos per mantenir vius els sistemes de protecció social en el Vell Continent.

En el rerefons de la dramàtica situació que presenciem atònits en la TV penja el propi futur de la UE: volem una fortalesa inasediable o un lloc de convivència? En la resposta a tal qüestió es dirimeix la preservació del valor cultural del 'assoliment', el qual és fonament, juntament amb el de solidaritat, de la civilització universal europea. De nosaltres depèn que el Mediterrani no es converteixi en el Riu Gran de la desesperança.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH