La dictadura dels idiotes

Manuel Fernando González

Segueix la campanya de les municipals i també la d'algunes autonomies de postín, esgotant les energies de les candidates i dels candidats, però també acabant amb la paciència dels votants, que comproven com la seva capacitat de sorpresa es veu superada cada dia amb noves revelacions insospitades a manera d'enregistraments secrets, marxes enrere de presidentes que no saben quantes votacions han de passar perquè el seu Parlament les reconegui com a tals.

Segueix la campanya de les municipals i també la d'algunes autonomies de postín, esgotant les energies de les candidates i dels candidats, però també acabant amb la paciència dels votants, que comproven com la seva capacitat de sorpresa es veu superada cada dia amb noves revelacions insospitades a manera d'enregistraments secrets, marxes enrere de presidentes que no saben quantes votacions han de passar perquè el seu Parlament les reconegui com a tals, Ministres als quals els perd la seva incontinència verbal, diputats que insulten sense cap rubor en seu parlamentària, líders que estan més verds que un tomàquet a l'hivern i finalment alcaldables que es diuen d'esquerres i malbaraten en la campanya una pasta que la gent no sap d'on ha sortit, però que fa sospitar que alguna cosa no quadra.


El dilluns entrarem a la recta final i la campanya segueix el seu curs amb tones de frases absurdes i brigades senceres de candidats vociferant més que convencent. I, sobretot, surant en l'ambient la sensació de que alguna cosa s'està movent en la nostra societat que ens convida a tots a canviar les piles i afinar al vot. El mite del bipartidisme toca ja a la seva fi, i l'arribada de noves forces polítiques tampoc està entusiasmant al cent per cent a la gent, a la vita de les barbaritats que alguns deixen anar quan tenen més d'un micròfon davant dels seus nassos. Per això, davant tal desastre, la prudència aconsella és fixar-se en les persones, que són les úniques que mereixen la pena, i detenir-se a comprovar si darrere del candidat que pensem votar, s'amaga un "professional de l'escó" o un ciutadà preparat i responsable disposat, des del minut zero, a abandonar el càrrec si falla en la seva gestió o comet alguna irregularitat. Desconfiem, sobretot, d'aquells que porten molts anys en la poltrona i al seu currículum els estudis brillen per la seva absència, i a més mai s'han aixecat a les sis del matí per anar a treballar a una fàbrica o la floristeria de la seva família, perquè d'aquests i aquestes hi ha ja massa en la política espanyola, i també perquè els casos de corrupció els copen després gairebé en exclusiva.


Mereix la pena votar, però si estem en temps de canvi, bo serà que també els votants "canviem" les nostres rutines i no lliurem el nostre vot a un partit perquè és com l'equip de futbol del que som seguidor, i si a un candidat perquè creiem que l'hi mereix sigui del grup polític que sigui, ja que encara que un alcalde es present, per exemple amb les sigles del PSC, no vol dir que sigui socialista, o un altre de convergència donem per descomptat que la seva prioritat és Catalunya i no el seu compte a Andorra. I així, fins a on vulguem rebuscar perquè, de no fer-ho, seguirem sotmesos a la dictadura dels idiotes, que és la que exerceixen els més ximples sobre la majoria de nosaltres, abusant que vam seguir creient en el mite de les ideologies, desraó que els permet gestionar el públic com si fos seu perquè després tots ens portem les mans al capdavant perquè ens hem adonat tarda i malament que ens han robat la caixa comuna i, sobretot, nostres mes íntimes esperances.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH