La riquesa de les nacions... o de la gent?

Joan Carles Gallego

Quan escolto Rajoy, Mas, Felip Puig o el president del Banc d'Espanya fent una valoració cofoia de la situació econòmica del país i de les grans dades macroeconòmiques, em ve al cap el llibre La riquesa de les nacions, d'Adam Smith. Em dol la curta mirada d'uns governants que confonen dades macroeconòmiques amb la satisfacció de les necessitats humanes

Quan escolto Rajoy, Mas, Felip Puig o el president del Banc d'Espanya fent una valoració cofoia de la situació econòmica del país i de les grans dades macroeconòmiques, em ve al cap el llibre La riquesa de les nacions, d'Adam Smith. Em dol la curta mirada d'uns governants que confonen dades macroeconòmiques amb la satisfacció de les necessitats humanes. Adam Smith va publicar Indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions el 1776 per analitzar l'origen de la prosperitat d'Anglaterra. És el primer gran tractat d'economia en què desenvolupa diversos conceptes econòmics. Es considera un ultradefensor del liberalisme econòmic. Els neoliberals el reivindiquen i han fet dogma de la teoria de la "mà invisible" que fa funcionar el sistema capitalista, de l'ordre natural que fa que l'interès individual, a través de la lliure empresa, el lliure comerç i la lliure competència, acabi satisfent l'interès general.


Aquests mateixos ultraliberals obvien l'Adam Smith de La teoria dels sentiments morals, en què va deixar dit que en la consecució de l'interès personal també és important la facultat d'interessar-nos per allò que li passa a l'altre, la simpatia. Aquesta contradicció entre l'interès personal i els efectes que pot tenir la seva recerca a ultrança per part de cada individu pot crear conflictes. Per això, Adam Smith apuntava que no és possible la satisfacció de totes les necessitats individuals sense la intervenció decidida d'un marc regulatori, en definitiva, d'un paper actiu dels poders públics. Pel que sembla, els nostres governants, ancorats com a mentors radicals neoliberals de les seves tesis, fan una lectura parcial i interessada, confonen l'interès general (la riquesa de la nació) i les grans dades macroeconòmiques, i es despreocupen de la satisfacció de l'interès personal de tothom. Validen la satisfacció de l'interès personal si permet fer créixer la "riquesa de la nació", però obvien que a la majoria li representa patiment i no actuen per corregir-ho.


Smith remarca la importància del treball com a factor de producció i de la divisió del treball per fer créixer la productivitat. Planteja la contradicció entre la divisió del treball i l'alienació de la persona sotmesa a processos repetitius i aïllats en el procés productiu, que limita les seves capacitats per formar-se un judici moral. En contraposició, reclama que l'Estat es faci càrrec d'algunes funcions protectores i, en especial, de l'educació, per garantir que tothom pugui desenvolupar-se plenament. El neoliberalisme radical que apliquen els nostres governants ignora que si la riquesa té a veure amb la productivitat, i aquesta, amb l'explotació del factor treball, es necessita un marc protector per compensar les insuficiències de benestar personal que en el treball en si no es poden obtenir.


Les coses, segons Adam Smith, tenen un preu natural i un preu de mercat. El preu natural és el suficient per pagar la renda, el treball i el benefici, i el preu de mercat el determina l'equilibri de l'oferta i la demanda, que fluctua al voltant del preu natural en funció de la competència. El salari el fixa també aquest joc d'oferta i demanda, en el qual la major o menor demanda de treball (atur) hi té un paper, però hi ha un salari mínim, el de subsistència, per sota del qual no és possible reproduir el mateix factor treball. Tanmateix, però, ens diu que el nivell del salari el determina, també, l'enfrontament entre els interessos dels treballadors i l'amo. Per això m'exaspera que els actuals abanderats del liberalisme ignorin el paper transcendental de la negociació col·lectiva per establir el nivell salarial i l'equilibri en les relacions laborals. El mercat juga, però el conflicte també regula.


El llibre analitza com l'augment de la riquesa nacional dóna lloc a una alça dels salaris i que els assalariats són millors pagats on la riquesa augmenta més ràpidament, i que no es pot valorar com a feliç i pròspera una societat on la majoria dels seus membres estan reduïts a la pobresa i la misèria. Qui alimenta, vesteix i conforma la nació, també s'ha d'alimentar, vestir, allotjar. Apunta una divisió social en classes (capitalistes, assalariats i rendistes) i considera que sovint els interessos dels capitalistes van contra els del conjunt de la societat i que els treballadors estan en una correlació de forces desfavorables. Sobta, per tant, que la CEOE no ho hagi llegit per entendre que, avui i ací, els salaris han de pujar per justícia social (recuperació i participació en la riquesa) i necessitat econòmica (estímul a la demanda).


Sembla que ni el Banc d'Espanya, ni Rajoy, Mas o Felip Puig han entès del tot Adam Smith. Segueixen dissociant la valoració positiva de l'evolució de dades econòmiques generals, dels graus de desigualtat creixent i pobresa existents. Els ultraliberals s'esfereeixen quan llegeixen un Adam Smith contrari al fet que el Govern abandoni totalment l'esfera econòmica i ho deixi tot al lliure funcionament de l'oferta i la demanda. Enmig d'una monarquia absolutista, Smith considera els seus sobirans i prínceps vanitosos, frívols, improductius, però creu que l'Estat ha de protegir la societat contra tota violència, interior o exterior; protegir tots els membres de la societat de la injustícia i l'opressió que pugui causar un dels seus membres, i proporcionar les infraestructures i institucions públiques que són beneficioses per la societat i que un empresari privat no pot finançar per si mateix. En definitiva, planteja que l'Estat ha d'assumir aquells aspectes que corregeixin les insuficiències d'un liberalisme radical que acaba causant opressió, desigualtat, injustícia.


No comparteixo les bases del corrent de l'economia clàssica i del liberalisme que inspira La riquesa de les nacions d'Adam Smith, la teoria del mercat i el paper subsidiari de l'Estat. Però crec que pot ajudar a sustentar la crítica a les premisses d'un neoliberalisme que ha dogmatitzat els seus pressupòsits per justificar la recerca de l'interès individual obviant l'interès general. Quan es confon riquesa nacional amb benefici privat i s'obvia la satisfacció de les necessitats de la gent, quan es desregula, es limita el sector públic i s'afebleix l'acció organitzada dels treballadors, el resultat és: desigualtat i pobresa.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH