PARLAMENT PENJAT AL REGNE UNIT

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

Dijous que ve se celebren eleccions generals en el Regne Unit. Les anàlisis posteriors dels dos grans partits britànics --Conservador i Laborista-- emfatitzaran algun aspecte positiu dels resultats obtinguts. Els electors hauran atorgat a una d'ambdues formacions una victòria que s'apunta insuficient per aconseguir una majoria folgada en la Cambra dels comuns. El tercer partit tradicional del sistema britànic --Liberal Demòcrata-- tampoc estarà en disposició d'oferir un suport quantitatiu decisiu, com va succeir amb l'últim govern presidit per David Cameron (2010-15).

Dijous que ve se celebren eleccions generals en el Regne Unit. Les anàlisis posteriors dels dos grans partits britànics --Conservador i Laborista-- emfatitzaran algun aspecte positiu dels resultats obtinguts. Els electors hauran atorgat a una d'ambdues formacions una victòria que s'apunta insuficient per aconseguir una majoria folgada en la Cambra dels comuns. El tercer partit tradicional del sistema britànic --Liberal Demòcrata-- tampoc estarà en disposició d'oferir un suport quantitatiu decisiu, com va succeir amb l'últim govern presidit per David Cameron (2010-15).

Només una de les formacions concurrents podrà arrogarse un èxit net, clar i inqüestionable. La victòria dels nacionalistes escocesos del SNP (Scottish National Party) aconseguirà proporcions sense precedents, després de fer-se amb la majoria absoluta --potser plena-- dels escons disputats en la nació caledónica. Algunes enquestes prèvies a la celebració dels comicis indicaven que els nacionalistes podien obtenir fins a 57 del total de les 59 actes de diputat escoceses (Herald, 28.04.15).

L'expressió 'hung parliament' (parlament penjat) fa referència a una House of Commons a Londres on cap partit posseeix la majoria absoluta. Poques vegades s'ha produït una situació així. L'argument per evitar semblant escenari ha estat emprat freqüentment com a arma electoral per evitar governs 'febles' i l'habitual fragmentació dels sistemes proporcionals. L'encàrrec de la Reina al líder del partit majoritari ha estat generalment un mer ritual formal i incontestat per la força dels nombres. El generós plus en nombre d'escons facilitat a la formació guanyadora del vot popular és característic de les democràcies amb sistemes d'escrutini uninominal majoritari, com és el cas del Regne Unit. El conegut com 'first-past-the-post system' del bipartidisme imperfecte britànic permet que transvasaments de vots moderats, i en ocasions marginals, entre les dues grans formacions canviïn el signe del govern i les seves polítiques.

Però no ha de col·legir-se de l'anterior que els partits del torn britànic despleguin una tirada inercial al manteniment de l'estatus quo i a la inacció institucional. Margaret Thatcher, per exemple, va guanyar al capdavant dels Tories les eleccions de 1979 amb un 44% del vot popular (53% dels escons). Les seves polítiques governamentals, avantsala programàtica de l'hegemònic neoliberalisme posterior, van induir canvis substancials no només a Gran Bretanya. Imitant algunes dels seus programes li van seguir bona part dels governs dels països de l'hemisferi occidental.

Ha estat precisament l'abús de la 'winner-takes-all politics' --o política de 'el guanyador tot es porta'-- el que ha propiciat ara una conducta electoral més heterogènia en la vida política britànica. Amb la profusió de partits polítics actius i amb representació parlamentària, els electors britànics apunten un major grau de pluralitat política superadora de la simplificació bipartidista. A més es mostren recelosos de les pràctiques del 'ordeno-i-comandament' (command-and-control) jerarquitzat i centralista que en el seu moment va maximitzar la Dama de Ferro.

Les implicacions dels resultats electorals per als encaixos interns territorials del Regne Unit seran crucials a fi d'articular la seva unitat interna. Es comprova ara com la victòria del No en el referèndum per la independència escocesa del passat 18 de setembre va ser un resultat pírric. L'incompliment del compromís (pledge) solemnement subscrit pels partits oposats a la independència escocesa (Conservador, Laborista i Liberal-Demòcrata, els tres grans partits britànics), a concedir un major grau de descentralització a les institucions d'autogovern escocesa a canvi d'una negativa popular a la independència, ha estat percebut molt negativament a Escòcia. La frustració de molts escocesos, i el seu orgull ferit, explica no només una conducta reactiva i de càstig als conservadors, pràcticament inexistents en l'actualitat en la vida política escocesa (recordi's, per paradoxal que pugui semblar, que en les eleccions de 1955 van obtenir la majoria absoluta del vot popular a Escòcia). La conducta electoral dels escocesos reflectiria també l'apropiació per part dels nacionalistes del SNP del tradicional vot socialdemòcrata i obrerista dels laboristes. A més, es tractaria igualment d'un vot europeista de rebot a les veleidades angleses de frenar la construcció europea i un avís que, arribat el moment de l'hipotètic referèndum europeu de 2017, Escòcia no seguiria automàticament a la resta del Regne Unit si el conjunt de l'electorat britànic decidís abandonar la Unió Europea.

Certament, i després de les eleccions del 7 de maig, s'aguditzaran les visions contraposades sobre el paper del Regne Unit a Europa i el seu lloc al món actual. D'una part, els nous independentistes britànics intentessin mantenir viu el somni de Winston Churchill, així formulat en el seu cèlebre discurs a Zuric de setembre de 1946. La seva idea era propiciar la Comunitat Britànica de Nacions (Commonwealth) , liderada pel Regne Unit, la qual concorreria

com a potència mundial al costat d'una Europa federada (la present UE), els poderosos EUA ('mighty America') i a la Rússia soviètica. Com a opció alternativa es proposa avançar en l'aspiració dels pares de la Unió Europea (UE), i recollida en el propi preàmbul del constitutiu Tractat de Roma de 1957, d'aconseguir una "unió sense parar més estreta entre els països europeus". En aquest procés, el Regne Unit continuaria sent un soci convençut de la seva integració cultural, política i socioeconòmica europea.

Creadors d'opinió molt influents en el Regne Unit coquetegen amb la idea que el Regne Unit pugui seguir maximitzant la seva posició equidistant en el context internacional, sense necessitat de decantar-se a favor del projecte europeizador. Són les dreceres d'un soberanisme afavorit per un tipus de nacionalisme estatalista prevalentemente anglès, el qual malda per recrear l'ensomni imperial victorià. El bon criteri polític britànic i les seves credencials democràtiques han estat constatats en ocasions pretèrites tan complexes com la qual es generarà després del 7 de maig. Els diputats del parlament 'penjat' de Westminster disposaran de la seva flamant legitimitat per alliberar-se d'una abstracció grandilocuente i estèril.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH