La supèrbia política

Manuel Fernando González

Un entén que un president "en èxtasi" digui que tot el que fa és "chupi" i fins i tot "chupi guay", una altra cosa és que el dia a dia que perceben els ciutadans no quadri amb les percepcions presidencials. Llavors es produeix el desajustament, i amb ell la inevitable dispersió a dos nivells paral·lels. En un, el de la levitació transcendental camina el polític agarrat a les seves idees equivocades, i en l'altre la gent que ho passa malament cada dia, està més desesperada i, per tant, més cabrejada.

Un entén que un president "en èxtasi" digui que tot el que fa és "chupi" i fins i tot "chupi guay", una altra cosa és que el dia a dia que perceben els ciutadans no quadri amb les percepcions presidencials. Llavors es produeix el desajustament, i amb ell la inevitable dispersió a dos nivells paral·lels. En un, el de la levitació transcendental camina el polític agarrat a les seves idees equivocades, i en l'altre la gent que ho passa malament cada dia, està més desesperada i, per tant, més cabrejada.


El mateix succeeix quan un capdavanter opositor, com ahir Pablo Iglesias, el de l'anti-casta, fa cas a les seves percepcions i decideix convertir-se de "motu propi" en la veritable oposició al Govern sense passar per les urnes, menyspreant, de pas, a la resta de formacions polítiques que s'han "emprat a fons", durant dues jornades parlamentàries, a treure-li els colors a Rajoy pel seu irresistible triomfalisme macroeconòmic, amb millor o pitjor fortuna, però sempre democràticament molt respectable. Caminar així per la política pot ser que sigui molt bolivariano, però molt poc edificant i sol acabar en notable decepció.


I què dir!, de l'actitud d'alguns molt destacats líders polítics catalans respectablement independentistes que davant la decisió unànime d'un Tribunal Constitucional de l'Estat que ha votat majoritàriament en el seu moment els seus conciutadans, s'inclinen per menyspreant-la públicament i de pas, anunciar viatges a l'ONU on espanyols i catalans es van a tenir a veure, sí o sí, les cares tot i que una de les parts no estigui d'acerdo i s'empari en el dret internacional. No és això una solemne falta de prudència i un desafortunat menyspreu a l'electorat que no comparteix les teves idees, i també a l'Estat de dret que entre tots ens hem pogut regalar? Què es pretén amb això, dividir a la nació catalana en dues meitats, més o menys equivalents, en les quals s'han de situar-se, encara que no vulguin, els que estiguin davant de "la cabra", dels quals estiguin darrere? És això el que busquen aquests senyors?


Ahir, la supèrbia política ha tornat fer-se fort en la nostra realitat quotidiana i amb ella, la sensació, que la seva presència no resol els problemes de la majoria de la gent, sinó que els engrandeix i ens allunya dels millors moments de l'estat de benestar al que tots aspirem. Com les fosques orenetes de Becquer sembla que, entre els uns i els altres, van a aconseguir que les sorolloses aus torni els seus nius a plantar però, com també diuen els versos becquerianos, "aquéllas que el vuelo refrenaban/tu hermosura y mi dicha al contemplar,/aquéllas que aprendieron nuestros nombres.../ésas... ¡no volverán!".

Vaja, que com aquests senyors no canviïn d'actitud, això no ho arregla ni la Verge de Montserrat.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH