La Família Maragall

Manuel Fernando González

El meu amic Joan Ferran explica en aquest mateix diari els seus sentiments, molt més profunds que els meus, sobre el polèmic passeig de Pasqual Maragall per la sala on se celebrava un míting d'Esquerra Republicana, portat allí per la seva esposa Diana Garrigosa i el candidat/ "germaníssim" Ernest Maragall, al qual, segurament, convenia que l'ex President assistís a l'acte per guanyar algun vot més per afegir-lo a la seva "sorprenent" candidatura.

El meu amic Joan Ferran explica en aquest mateix diari els seus sentiments, molt més profunds que els meus sobre el polèmic passeig de Pasqual Maragall per la sala on se celebrava un míting d'Esquerra Republicana, portat allí per la seva esposa Diana Garrigosa i el candidat/ "germaníssim" Ernest Maragall, al qual, segurament, convenia que l'ex President assistís a l'acte per guanyar algun vot més per afegir-lo a la seva "sorprenent" candidatura.

Els confesso que en el cas de Senyora Garrigosa no m'estranya ni una mica la seva predisposició a aquest tipus de manejos ja que la seva manifesta i pública set de venjança contra els que van ser companys del seu espòs en el socialisme català durant tants anys i que han fet possible amb el seu esforç personal que aquest aconseguís el zenit de la seva carrera política. Donya Diana que manava molt, en deixar de fer-ho la va emprendre a cops de paella amb els seus també excompanys, mentre seguia col·locant parents, escassament qualificats, en llocs en els quals calia treballar poc i viure de renda del cognom. Perquè ho sé, ho escric, i perquè em sembla una indecència, ho publico.

Sobre Ernest Maragall, poc em ve de gust escriure, ja que crec que el seu cas és molt diferent. M'explico: A la seva molt humana predisposició a seguir manant, després de molts anys d'asseure's a les butaques del poder, se li ha unit en els dos últims exercicis, la falta de cintura política dels nous dirigents del PSC que no han sabut o no han pogut reconduir una situació, que se'ls n'ha anat de les mans per haver tancat malament un Congrés i de pas, haver-se equivocat abans greument i notòriament amb els noms que havien d'ocupar les principals Consellerías del Govern Montilla, on cadascú va fer la seva guerra fins a aconseguir transmetre als votants que tots eren poc menys que uns incompetents i uns irresponsables, especialment els socialistes que van posar la cara per ells i pels seus dos socis i se la van trencar merescudament per xitxarel·los.

Finalment hi ha Esquerra Republicana, que no ha tingut el menor escrúpol d'exhibir, electoralment, un malalt d'Alzheimer sense que li caigués la cara de vergonya per tan baixos instints. Si aquesta és l'ètica que presidirà la política catalana els propers anys, millor serà que el Senyor Mas es busqui nous socis, pel bé de Catalunya, però també, perquè encara que no el voto, el tinc per un patriota i sé que aquestes coses ell no les fa. Per cert, que vagi amb compte perquè amb els últims advertiments del senyor Junqueras sembla com si el seu soci de legislatura li estigués perdonant la vida i la hisenda. Ell sabrà per què.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH