L'1 de Maig és present, però el futur no és inevitable

Joan Carles Gallego

Aquest 1 de Maig segueix havent-hi treballadors que moren a la feina (recordem Bangla Desh i altres indrets) i sindicalistes que moren per defensar drets (Colòmbia o Guatemala en són una mostra).

Aquest 1 de Maig segueix havent-hi treballadors que moren a la feina (recordem Bangla Desh i altres indrets) i sindicalistes que moren per defensar drets (Colòmbia o Guatemala en són una mostra). A Catalunya, com a Europa, les polítiques d'austeritat segueixen retallant drets laborals i socials, i generant precarietat, pobresa i desigualtat. Governs, poders financers i grans empreses multinacionals imposen polítiques antisocials i no assumeixen responsabilitats socials. Per això, aquest 1 de Maig la mobilització i la confluència de les diverses demandes socials han d'omplir els carrers. Si volem recompondre drets laborals i socials, establir compromisos amb la reactivació econòmica i la creació d'ocupació de qualitat i garantir protecció a les persones i l'avenç en l'equitat social, cal la pressió i la mobilització que obri espais de negociació i diàleg social. Altrament, el dictat neoliberal de la troica, basat en l'austeritat i la retallada de drets laborals i socials, consolidarà una societat més pobre, més desigual i menys lliure.

Les darreres contrareformes laborals han generat més atur, més precarietat i més indefensió. Les polítiques d'austeritat pressupostària han augmentat la desprotecció de les persones i les desigualtats, i han afavorit la privatització i la mercantilització dels serveis públics i els drets socials. Això no és el resultat inevitable de la fallida del sistema financer i l'esclat de la bombolla immobiliària. És conseqüència d'unes polítiques dictades en benefici dels interessos dels poders econòmics, especialment financers. Volen modificar d'arrel les bases d'un model social que se sustenta en els drets laborals i sindicals, en la provisió de béns i serveis públics, en els drets de ciutadania i la protecció social.

La societat catalana cada cop és més desigual, més pobra i més precària: del 2008 al 2011 la renda mitjana de les llars catalanes ha caigut un 7,6% i la taxa de risc de pobresa ha passat del 19,5% al 26,7%. L'atur és el principal problema del país i fa perillar la cohesió social: 500.000 persones a Catalunya no reben cap subsidi ni prestació i 250.000 llars tenen totes les persones aturades; els joves pateixen una situació greu d'atur i precarietat que els impedeix l'emancipació personal i el desenvolupament professional, i n'aboca milers a l'emigració. La situació laboral de les dones empitjora: augmenta l'atur femení, per les retallades als serveis, i la bretxa salarial, per la precarització de les feines que ocupen. Les persones immigrants veuen retallats els seus drets bàsics i se'ls aboca a l'atur i l'exclusió social. La pobresa i la desigualtat creixen i els drets i les llibertats democràtiques retrocedeixen. A més, la corrupció política, l'autoritarisme, les polítiques recentralitzadores, etc., generen un greu descrèdit i una gran desafecció envers les institucions i la política, i en el cas de Catalunya, a més, un conflicte polític que només es pot resoldre amb l'exercici ciutadà del dret a decidir.

Tot això fa que aquest 1 de Maig la denúncia obri pas a l'exigència de canvi de les polítiques dominants. Tenim tres grans reptes: abordar una reforma fiscal per garantir la suficiència de recursos, amb un sistema fiscal equitatiu i progressiu que gravi les rendes de les grans empreses i fortunes, persegueixi el frau i l'evasió fiscal i redistribueixi la riquesa del país; mantenir vius els espais de negociació col?lectiva i diàleg social, per promoure una política industrial activa i la creació d'ocupació de qualitat, estable i amb drets, i exigir la recuperació del poder adquisitiu dels salaris, les pensions i les prestacions; garantir la protecció social de les persones i evitar la pobresa, la desigualtat i l'exclusió social, impulsant la creació de la renda garantida de ciutadania per a totes les persones que no tenen ingressos mínims, la dació en pagament i el lloguer social per a qui ha perdut l'habitatge, i recuperant els nivells de qualitat dels serveis públics, universals i gratuïts, com a garantia de cohesió social, d'equitat i d'igualtat d'oportunitats. En paral·lel, davant les eleccions del 25 de maig del nou Parlament Europeu, hem d'exigir un canvi de rumb a les polítiques de la Unió Europea, tal com reclama la Confederació Europea de Sindicats (CES): un pla de reactivació econòmica i la carta de drets socials de la UE.

És possible canviar les coses. Ho hem vist amb els desnonaments, amb Gamonal, amb la neteja de Madrid, etc. Aquests dies ho hem vist al sector del metall: després de més d'un any en què la patronal inaplicava els acords retributius i bloquejava la renegociació del conveni, la pressió sindical sostinguda i el suport dels treballadors han permès assolir un acord que compromet el pagament pendent, nous increments retributius i el manteniment del conveni. Per això, aquest 1 de Maig el conflicte social i laboral ha d'omplir el carrer, denunciant la situació i exigint l'alternativa. Depèn de la força, de la capacitat organitzativa, de les propostes. És necessari assolir espais de negociació i diàleg social on transformar la denúncia i la proposta en consecució de drets i avenços laborals i socials que dibuixin un futur d'esperança.

Joan Carles Gallego
Secretari General de CCOO de Catalunya

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH