Qüestió de respecte

Alba Sabaté

En un lloc molt, molt llunyà manen les dones. No és un conte, ni molt menys una broma, és Orango Grande, una petita illa de l'arxipèlag de les Bijagós, davant la costa africana de Guinea Bissau. Allí l'economia, el benestar i la llei estan totalment en mans femenines. També la construcció de les cabanyes i el matrimoni. S'anomena un matriarcat; elles proposen, elles disposen.

En un lloc molt molt llunyà manen les dones. No és un conte, ni molt menys una broma, és Orango Grande, una petita illa de l'arxipèlag de les Bijagós, davant la costa africana de Guinea Bissau. Allí l'economia, el benestar i la llei estan totalment en mans femenines. També la construcció de les cabanyes i el matrimoni. S'anomena un matriarcat; elles proposen, elles disposen.

En un dia com avui i en un context com el d'ara, se'm fa inevitable no pensar en les dones d'allà; encara que pot ser que visquin en les seves cabanyes fabricades amb lianes, treballin durament al camp i no viatgin en metro embadalides en el Facebook de les seves tablets, no viuen en una contradicció tan anacrònica com la nostra. Sense ànim de ser catastrofistes, ni de generalitzar, hem d'admetre que així és la nostra realitat. I és que en el nostre estimat i avançat Occident mirem altivament i amb distància aquest tipus de societats, amb les ulleres d'un progrés que ens encega.

Presumim que som capaços de parlar en directe amb l'altra punta del món, de vèncer les distàncies amb trens que volen, de comunicar-ens sense parlar la mateixa llengua, però, senyores, els nostres polítics estan treballant perquè no decidim sobre si tenir o no un fill, cada setmana hi ha notícies de violència de gènere, hem d'aguantar comentaris i acudits masclistes, i per fer la mateixa feina, cobrem un 22% menys que els homes. Realment estem tan avançades?

L'any 1910 Clara Zetkin, representant de Conferència de Dones Socialistes, va declarar a Copenhage el 8 de març com a dia per homenatjar la dona treballadora. El seu objectiu llavors era lluitar per aconseguir el dret a vot, la possibilitat d'ocupar càrrecs públics, de treballar i de no estar discriminades a la feina.

Doncs bé, han passat 104 anys i sí, votem i treballem -això no hem parat de fer-ho mai-, però la discriminació ocupacional i salarial està encara enquistada al nostre món.

D'acord, ens poden al·legar que també hi ha dones que manen, amb càrrecs de molta responsabilitat, però moltes d'elles no ho han tingut gens fàcil per fer-se respectar. Homenatjar la seva valentia és nostre deure d'avui. Però no només la seva, també la de les que lluiten cada dia per aquest respecte darrere d'un mostrador, en una redacció, en una cuina, en una perruquería i, sí, per desgràcia, també a la cua de l'atur. La dona treballadora ho és cada dia i se li ha de reconèixer i respectar cada dia.

Sí, la clau està precisament en això. No es tracta d'una guerra, ni de que uns manin més que uns altres, ni de que tinguin més força o puguin cridar més que uns altres. La igualtat és només una qüestió de respecte.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH