Ernest Maragall és un "felón"

Manuel Fernando González

Sota l'excusa d'aconseguir una majoria àmplia d'esquerres per salvar-nos als catalans i al socialisme català de les arpes de i, ja que hi som, "arreglar el seu", o sigui :bon sou amb escó de parlamentari europeu inclòs, Ernest Maragall acaba de cometre una de les felonies polítiques més impresentables de la recent història política de Catalunya.

Sota l'excusa d'aconseguir una majoria àmplia d'esquerres per salvar-nos als catalans i al socialisme català de les arpes de l'i de pas "arreglar el seu", o sigui: bon sou amb escó de parlamentari europeu inclòs, Ernest Maragall acaba de cometre una de les traïcions polítiques més impresentables de la recent història política de Catalunya.

Amb el patrocini d'Oriol Junqueras que vol amb la mà dreta retardar al límit la caiguda a l'abisme electoral de Convergència, a força de pactar pressupostos antisocials, mentre amb l'esquerra actua com ja fes Jordi Pujol amb un mestratge difícil de superar durant vint-i-tres anys, recollint a tots aquells polítics socialistes, que havent perdut el poder, no es resignen a romandre en un segon pla actiu, en el qual poguessin ser referència inequívoca pels mes joves militants del partit en el qual "van tenir" ganga i comandament durant gairebé tota la seva vida política.

Llegir aquests dies que Ernest Margall se'n va a Europa com a número dos d'Esquerra Republicana "per amor al país", causa enrogiment i vergonya aliena. Qui va anar el cervell pensant d'una de les famílies més conegudes de Catalunya i per tant, més venerades, es nega a acomiadar-se del poder i ho fa de la pitjor manera possible: convertint-se en el Judes del socialisme català. No serà l'únic, ja que el seu "company " Quim Nadal ja ho havia fet abans, a través de la línia convergent que havia obert ja fa força temps "l'inoblidable" Ferran Mascarell, que contínua, encara que ho negui, amb el seu projecte de desmuntar l'embull sociata.

I dic jo, què tindrà el PSC que tots volen acollir amb manyaga tots els seus mal anomenats dissidents?. I em contesto: Segurament el seu innegable caràcter vertebrador de sinergies polítiques i socials tan diferents, que estant en el poder, s'acomoden "gairebé" sense fer-se mal però que, quan aquest minva o desapareix, emergeixen virulentament causant les destrosses que tots ja coneixem i que segurament seguirem coneixent.

ERC ja toca amb la punta dels dits la butaca de la Plaça de Sant Jaume, i en notar els seus líders aquest pessigolleig, s'han adonat que no poden ser només un partit assembleari i sobiranista, que això és flor d'un dia, i que, per tant, han d'incorporar al projecte tots aquells amb els quals han compartit la Generalitat en les dues últimes legislatures i que ara naveguen políticament al paire a l'espera que algú els auxiliï. I en aquest sentit, els Maragall, i aquesta és una veritat innegable, de la qual no se'n va adonar José Montilla durant el seu breu mandat, sempre s'han sentit més còmodes tenint al costat als Benach, Carod, Treserras o Puigcercós que, als seus propis companys del carrer Nicaragua, que es van cansar d'advertir al President socialista del que havien de fer i no feien els Maragall, Nadal, o la protomàrtir Marina Geli, sense que aquest, "tranquedo total", els fes el menor cas, portant fins i tot el seu partit, en un congrés suïcida, a l'harakiri col·lectiu dels seus més fidels i valuosos col·laboradors amb l'afegit de la imposició d'una executiva que ha fet saltar per l'aire mesos després el cabal polític acumulat durant molts anys.

Ara que ja és tarda, només queda suposar que l'electorat del puny i la rosa, que és mes intel·ligent que els polítics als quals ha votat, sàpiga destriar el que està passant i obri en conseqüència quan toqui de nou anar a les urnes , encara que, em temo, a la vista de la majoria absoluta que va aconseguir el partit popular en el seu moment i que, per la qual cosa sembla, va a perdre en les properes legislatives, aquest il·lusionant procés trigui dues legislatures a consolidar-se, la qual cosa, per al militant socialista és tota una tragèdia com hem pogut comprovar i seguirem comprovant en els dos anys que li queden de mandat al Govern de Mariano Rajoy. I això, la veritat, primàries a banda, és massa temps.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH