Censura europea

Redacció

ROBERT PASTOR

Andorra tot i que mai no ha tingut segells ni moneda propis, ha vist identidificats amb els seu nom y motius gràfics timbres dels correus espanyols i francesos, que de propis andorrans tampoc han existit. El síndic (màxima autoritat de l'època) Cairat, en temps de la guerra espanyola, va fer encunyar i avalar una sèrie de pessetes dels "nacionals" quan es veia a venir que serien guanyadors ?i els franquistes li ho van pagar amb favors posteriors al país-.


Des d'aleshores no hi havia monedes de curs legal amb el nom d'Andorra. Durant dècades, les divises que circulaven majoritàriament eren la pesseta i el franc francès, el que no treia que a diversos comerços ?i no només als bancs- hi figuressin els valors de canvi que aplicarien a d'altres, europees i dòlar americà.


Des del 2000, tan punt va entrar en circulació, la moneda comuna europea va passar a ser gairebé l'exclusiva per a les transaccions comercials al principat pirinenc. Va ser una simplificació agraïda per la majoria, més enllà del càlcul mantingut durant anys dels contravalors en les ja inexistents pessetes o francs, segons la procedència o la relació habitual de cada persona. Sempre hi ha, però, perjudicats; en aquest cas van ser les entitats financeres, amb la reducció forçosa i al mínim de les possibilitats d'operacions als mercats de divises.


Gairebé des que l'euro existeix, el govern andorrà es va mostrar interessat en disposar d'euros amb denominació pròpia, com ja passa en altres "estats tercers" de la UE, entre els quals el Vaticà.


Passats més de tretze anys, aplanats obstacles com ara haver sortit de les llistes de paradisos fiscals, o l'arribada a diversos acords conjunts amb la Unió i bilaterals amb els estats membres, la signatura d'un dels darrers, el monetari, va obrir definitivament la porta als euros andorrans, si bé limitats només a monedes i a un valor total relativament molt petit, de dos milions i mig, amb l'entrada en vigor prevista per al proper Cap d'any.


Un concurs públic obert a tothom va donar com a resultat dels dissenys de la cara que distingeix el país emissor de cada euro. A la fi, entre el dibuix diferent de cada moneda italiana o les totes iguals de Bèlgica (per esmentar un cas de cada), la tria ha estat el terme mig: Els dos euros portaran l'escut nacional. L'euro, la Casa de la Vall, seu tradicional del Consell General (parlament). Les monedes de 50, 20 i 10 cèntims, una imatge del romànic, una de les màximes riqueses del patrimoni cultural del Principat. I les petites, exemples de la fauna autòctona, l'isard i el trencalòs.


Tot semblava fet, dat i beneït, i vet aquí que Brussel?les va "aconsellar" un canvi en la sèrie del romànic, per eliminar el que l'autor creia un pantocràtor idesprés va resultar Sant Brici, per la laïcitat i neutralitat que les autoritats europees respecten fins a l'extrem.

Tot i l'antecedent d'Eslovàquia, que no vas fer cas d'una demanda similar i va mantenir les cares ?i aureoles- de dos sants en una peça commemorativa de dos euros, l'executiu andorrà va accedir, per estalviar temps i obstacles futurs, i ha substituït la imatge del sant per una vista més general de l'església de Santa Coloma (Andorra la Vella, candidata a la llista de monuments patrimoni de la humanitat), de la qual inicialment només hi figurava el campanar.


I així, finalment, el primer de gener del 2014 començaran a circular euros d'Andorra, tot i que no fets a Andorra, sinó a les "cases de la moneda" de Madrid i París, que es repartiran la feina a parts iguals.


Falta dir que, a més de propagar la imatge del país, en aquestes emissions es veu un negoci, més que sigui petit, en tant que les noves monedes, relativament tan poques, siguin molt buscada pels col?lecionistes i, de fet, poques arribin a circular a la pràctica, tot i que aquesta és una condició més de la UE, també per als estats de l'erozona i així es produirà un ingrés públic indirecte (el negoci directe serà per als comerços especialitzats). Com ha suposat per a Espanya els milions de pessetes mai no bescanviats per euros, sigui per oblit, per guardar-ne com a record, o com a inversió.

Robert Pastor

Periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH