Un dia per oblidar

Manuel Fernando González

Quin dia pel Govern. Primer, promesa obligada en el Parlament de retornar fins a l'últim cèntim del suposadament sostret, alguna cosa que una senzilla sentència podria obligar a fer sense que el President pugui evitar-ho, amb l'afegit de la pena a complir per qui sigui condemnat l'escandalazo polític que podria produir-se. Després el límit del dèficit de Montoro que la Generalitat solament podrà assumir retallant fins a l'aire que respiramos, alguna cosa que pot ressuscitar la protesta social als carrers. I finalment l'ERO de TV 3 i Catalunya Ràdio que el sindicat de periodistes ens diu, i jo m'ho crec, que no ha estat el que esperaven els seus promotors i on ERC ha sabut torçar el braç mediàtic de CiU al no entrar a degollament en els acomiadaments i de pas, tal com els anticipem des d'aquest diari, col·locar a "la seva" Mónica Terribas en els matins de la ràdio nacional de Catalunya, com si això de la programació no fos cosa dels professionals del mitjà o i si, en canvi, patrimoni exclusiu dels partits, una veritable barbaritat i una vergonya per a una professió que cada vegada aquesta mes acogotada per la crisi.

I ara li toca a Rajoy, el protector de Bárcenas, al que la seva compareixença al Congrés li costarà molt cara. No per la compareixença en sí, sinó perquè el Jutge Ruz traurà petroli de les declaracions del Trio dels tres Sud-americans, o sigui de la Cospedal, de Javier Arenas i del general secretari, així li cridaven a Gènova, Paco Cascos. Com a més La seva Senyoria deixa de moment al carrer amb fiança a la dona del comptable de Capone perquè aquest segueixi parlant, doncs ja es poden imaginar la que li espera al líder del PP durant el mes d'Agost i tota l'executiva popular.

D'altra banda, l'actualitat avui ve adornada pel nou treball en la Caixa de la Infanta Cristina, qui per fi! aconsegueix treure als seus fills d'Espanya, evitant-los el trauma mediàtic que ara sofreixen, i de pas, segons expliquen els col·legues de la premsa rosa, allunyar-se d'un marit que mentre "presumptament" cobrava comissions a mitjana Espanya, es distreia amb molt de plaer amb alguna dels seus millors amigues, que això, per la que sembla, solament li està permès al seu august sogre.

I per fi l'adéu sentit i emocionat a Don Antonio Ramallets, l'ídol de la meva infància, el gat de Maracaná, el símbol del bon barcelonista que mai va voler canviar de samarreta perquè el defensar la porteria del Barça és un orgull i no una pesada càrrega que satura, com li passa a uns altres. Déu el beneeixi per haver-nos fet a molts tan feliços durant tant temps. No li olvidremos.

Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH