Oriol Nel·lo: "Si els nous governs municipals perden la capacitat de mobilització ciutadana quedaran molt afeblits"

|


El geògraf Oriol Nel·lo s’endinsa en l’anàlisi dels nous moviments urbans que posen en qüestió el sistema polític i social actuals. Es planteja els origens, cap on van i quin futur poden tenir propostes sortides de la ciutadania que han portat representants d’aquests moviments a l’alcaldia de Barcelona, Madrid o Corunya. Ho fa en el llibre 'La ciutat en moviment: crisi social i resposta ciutadana' (‘Díaz & Pons Editores’).




D’on ve el seu interès pels moviments socials?

Tota la meva vida m’he ocupat de temes urbans. Quan estudies la ciutat t’adones que no són només les institucions, les empreses, els tècnics, els qui van configurant-les. Hi ha d’altres agents que condicionen, que construeixen ciutat, i uns dels més decisius són els moviments socials.


Quan vaig arribar al Parlament, l’any 1999, en representació d’una força política nova, em va venir a veure, dia rere dia, setmana rere setmana, una quantitat enorme de gent per parlar de conflictes territorials: molins eòlics, escoles, abocadors, paisatge... En aquell moment, hi havia la idea de la cultura del No, la cultura del NIMBY (‘Not in my back yard’, ‘No el meu pati del darrera’. Uns ho veien com pur egoisme dels que no volen a casa seva allò que acceptarien a casa de qualsevol altre i d’altres ho defensaven com la llavor d’una nova cultura democràtica, una nova cultura del territori. Des de la meva perspectiva personal, política, amb una interpretació optimista, m’agradaria més que fos la segona idea que la primera. Clarament no era el primer però no acabava de veure que fos el segon. Del qüestionament d’aquests principis va sortir el llibre ‘Aquí, no!’.


Companys de cinc universitats públiques catalanes vam analitzar setze cassos. Vam veure que hi jugaven elements com l’augment de la importància del lloc en el context de la globalització. La paradoxa que en un joc de tots contra tots allò en què t’especialitzes passa a ser molt important. O la idea del lloc com a refugi, del paisatge com a identitat. O coses més contingents com les mancances de l’administració.


Després del 'Aquí, no!' va venir 'Barris i crisi'.

El vam fer en el marc de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB (IGOP). Estaven interessats per les iniciatives d’innovació social. Potser són més ‘pràctiques’ que ‘moviments’ socials: bancs de temps, noves formes de producció, cooperatives de consum, plataformes d’afectats per la hipoteca, esplais solidaris... Vam contrastar-les amb l’evolució de la ciutat i, en particular, amb la forma com els grups socials hi estan assentats.


En tots aquests estudis, a part de la preocupació acadèmica hi ha la interpellació de la quotidianitat. Com per exemple el que està passant ara mateix a nivell institucional, que fa que Barcelona, Madrid, Santiago, Cadis, Saragossa, València (segons com t’ho miris), estan governades, de cop, per persones que procedeixen no de forces polítiques establertes sinó de moviments socials. Això no havia passat ni, potser, l’any 1979. És una interpellació molt forta.


És a aquest conjunt de qüestions al que tracta de donar sortida “La ciutat en moviment”. Vol no tant donar respostes sinó plantejar aquestes qüestions de manera que qui el llegeixi hi pensi i actuï en conseqüència. Reivindico que en escriure’l tenia una voluntat acadèmica i una altra directament política. Què fem com a ciutadans davant d’aquesta realitat.


La primera pregunta que es planteja és l’impacte de la crisi sobre la ciutat.

Els moviments dels quals parlem han tingut una proliferació extraordinària els darrers anys. Tenen una empenta enorme. Un dels mites que hi ha hagut és que la crisi no ha anat acompanyada de conflicte social. L’anuari del ministeri de l’Interior, que és una font poc explotada, inclou, per exemple, la relació de les accions collectives disruptives, les manifestacions, per comunitats autònomes i per províncies, per temes i organitzadors, any rere any. És espectacular l’augment del nombre de manifestacions que es produeix entre els anys 2006, 2007, i els anys 2011, 2012. Es multipliquen per deu. Hi ha una ebullició i un canvi de temàtica.


Si, del 1996 al 2007, la temàtica principal de molts dels conflictes havia estat la defensa del territori, la qualitat de vida, el medi ambient, l’impacte de la crisi fa emergir cada cop amb més força els temes socials.

Si els moviments creixen i canvien de caràcter, quina relació tenen amb l’evolució i allò que passa a la ciutat? És del que tracta la primera part del llibre.


Considera que la relació entre crisi, ciutat i territori ha estat menystinguda en l’anàlisi política i social.

Així és. En canvi és un dels aspectes fonamentals de les transformacions socials que estem vivint. A tots els nivells d’escala. Al nivell d’escala planetària és, precisament, la capacitat del capital d’alliberar-se de les seves arrels territorials allò que trenca l’equilibri entre capital i treball. Després de la Segona Guerra Mundial arreu o a Espanya després de l’inici de la transició es va establir un pacte segons el qual els grups socials subalterns acceptaven les regles de joc capitalista a canvi de la promesa d’una millora continuada de les condicions de vida, de la salvaguarda d’uns drets bàsics i d’una vellesa segura. És això el que s’ha trencat ara i si això s’ha trencat és perquè en un context de globalització econòmica el capital es pot moure territorialment amb plena llibertat mentre que els altres segueixen lligats al territori com si fossin serfs de la gleva.


Aquesta variable territorial és sovint poc comentada. Com també és poc comentat que allò que passa a la ciutat, on viu la gran majoria de la població, tendeix a incrementar els efectes de la crisi.


Quina paradoxa.

La tradició de l’urbanisme europeu havia aconseguit que la forma com uns i altres viuen a la ciutat –els que menys tenen i els que més tenen- fos certament diversa però la distància en l’accés als serveis, en la qualitat de l’habitatge, etcètera, era més petita que la que els separava en termes de renda. En termes de renda pot haver–hi un salt d’1 a 12 o d’1 a 20. En termes d’accés als serveis, de qualitat de l’entorn, la distància no havia estat tan gran.


Amb la desregulació de les polítiques i l’augment de la segregació urbana, la separació entre la forma com viuen a la ciutat els grups socials es va semblant cada vegada més a la distància que els separa en termes de renda. Això amplifica i fa més greu l’impacte de la crisi. La funció compensadora, temperadora de les desigualtats socials que tenien les ciutats, tendeix a perdre’s. Per tant, no ens ha d’estranyar que sorgeixin un munt de moviments, d’iniciatives que no només tenen la ciutat com a escenari sinó que es plantegen la ciutat com a objecte de reivindicació. Com funciona? Què es pot fer per millorar-la, perquè els serveis arribin a tot arreu? Aquesta és la relació que hi ha entre l’impacte de la crisi i l’emergència tan forta dels moviments urbans.


Quines qüestions posen sobre la taula els moviments socials?

Essencialment tres. La primera, el patrimoni collectiu, els béns comuns, l’aigua, l’espai públic, els equipaments, els serveis i els drets. En un context en què aquest patrimoni collectiu és o privatitzat o està sota atac, els moviments el defensen i també cerquen formes alternatives de proveir-se d’aquests béns o serveis, al marge de les institucions o l’estat. Els bancs d’aliments, els bancs de temps, les ocupacions,... Les empreses, l’Estat, no ens garanteixen aquests béns, doncs creem espais d’autonomia social que ho facin.


La segona qüestió és la justícia social, el dret a la ciutat. En una ciutat que tendeix a fer-se cada cop més desigual, els moviments plantegen que no només tothom ha de tenir accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis sinó que la ciutat sencera ha de tenir una qualitat mínima. A tot arreu hi ha d’haver una certa dignitat urbana.

I la tercera qüestió és la qualitat democràtica. Quan les formes institucionals de representació, els partits polítics tenen moltes dificultats de canalitzar les pulsions i iniciatives ciutadanes, els moviments plantegen una major transparència, proximitat, noves formes de gestió...


Tenen prou capacitat per incidir en aquestes qüestions?

El sociòleg Manuel Castells, al llibre 'La ciutat i les masses', ara fa 30 anys, ja afirmava que els moviments urbans plantegen els grans temes del nostre temps però que potser no ho fan ni a l’escala ni amb els mitjans adequats. Podem tenir la temptació de dir això. Sens dubte per donar resposta global a problemes globals, cada un d’aquests moviments no té prou entitat. A base d’horts urbans no resoldrem el problema del canvi climàtic. Però aquests moviments posen en marxa processos que estan donant uns efectes importants: canvi de l’agenda política, transformacions institucionals, la manera com molts ajuntaments –i no només ajuntaments- estan adoptant formes noves de gestió i prestació de serveis...


Ada Colau, Manuela Carmena... poden aspirar a fer grans canvis de fons a la nostra societat?

Això depèn en molt bona mesura, del caràcter i la solidesa dels moviments que han impulsat els canvis. Aquests responen de manera molt majoritària a impulsos solidaris, a esperances i a indignacions perfectament justificades. Però tenen també les seves febleses.


Molts dels moviments urbans mitifiquen el passat. Tenen una certa voluntat de tornar a un passat mític que potser no ha existit. Per exemple, és ben dubtós que a la societat pre-capitalista on hi havia una major propietat comunal no hi haguessin tensions i injustícies enormes, tot i que la propietat privada no hi tenia el mateix paper que ara.


També es mitifica la comunitat. En una societat que es fa cada cop més trencada, més individualista, tots tenim la necessitat de pertànyer a un club, una comunitat, però les comunitats tenen interessos contrastats i, fins i tot, en ocasions, contradictoris. És difícil, dubtós, que la solució passi pels municipis lliures.


Cal analitzar qui són els protagonistes d’aquests moviments. A molta de la literatura sobre els moviments socials, l’anàlisi de les característiques socials quasi no hi és. Analitzem moviments socials sense tenir en compte el component social. No dic que calgui anar a perseguir el ‘caràcter de classe’ del moviment, que deien els nostres pares, però hem d’entendre que l’acció collectiva es produeix segurament perquè les persones tenen uns interessos i unes necessitats que estan en molt bona mesura condicionats pel lloc que ocupen a la societat.


No ens podem aturar en dir que hi ha un tall generacional i, per tant, són els joves els que impulsen els moviments. O que hi ha un tall tecnològic i són els nadius digitals. Sense dubte, això contribueix a explicar-ho i també les formes de mobilització i la major propensió a participar-hi. Però hi ha un altre aspecte a tenir en compte: Qui són aquests moviments a la societat? A qui representen majoritàriament? D’això en depèn la seva capacitat transformadora.


A 'Barris i crisi' analitzaven la segregació urbana amb mapes.

Vam fer els mapes de segregació urbana, Vam agafar totes les seccions censals de Catalunya i vam buscar allà on s’apleguen les situacions de segregació extrema, els barris de renda més baixa i els de renda més alta. A la Regió Metropolitana de Barcelona surt molt clarament dibuixat el corredor del Besòs, l’eix del Ripoll, alguns barris de l’Hospitalet, les urbanitzacions nascudes de parcellacions illegals dels anys seixanta o setanta.


Si la capacitat de triar lloc de residència és el resultat de la relació entre el nivell d’ingressos que té un individu o una família i el preu del sòl i l’habitatge, els que tenen menys recursos també tenen menys possibilitats de triar on assentar-se. Han d’anar a raure allà on els preus són més baixos. La cosa curiosa és que la segregació actua també i amb moltíssima força no pel que fa als que menys tenen sinó pels que més tenen. La seva tendència a separar-se dels altres és també molt forta. I els trobem als municipis de l’interior del Maresme, la corona que va per Les Corts, Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi,... I per l’altra costat, per darrera de Collserola, Matadepera...


I vam fer també el mapa de la innovació social. L’IGOP va trobar set-centes iniciatives d’innovació social. Les vam cartografiar i ens va sortir Gràcia, Vallcarca, Horta-Guinardó, Sant Andreu, Sant Martí, Sants-Montjuïc, etcètera... Quan mirem els dos mapes veiem que les iniciatives d’innovació social no es concentren als barris més segregats per dalt o per baix.


En teoria es podria pensar que aquests moviments estarien als barris amb més necessitats.

No sembla que sigui així perquè hi ha una relació també entre el capital social que té la gent als barris i la seva capacitat d’organitzar-se. A un barri on hi ha hagut un gran recanvi de població, on s’ha canviat el 40, el 50, o el 60% de la població, com ha ocorregut en alguns, en el període 1996-2007, o on hi ha una greu situació de desestructuració familiar i de descomposició social, la capacitat d’organitzar-se per donar resposta és més petita.


És interessant i força preocupant. Les iniciatives que són del tot necessàries per palliar els efectes de la crisi i plantejar alternatives estan encara circumscrites a barris que tenen més capacitat de donar resposta que d’altres que estan en una situació pitjor.


Aquest fet té repercussions a nivell polític i electoral?

Segur que sí. És molt difícil de trobar la relació causal però és clar que sí. En moltes de les eleccions celebrades fins ara, si comparem la participació als barris segregats per dalt, per baix i els intermedis, ens surt que gairebé no hi ha cap secció censal als barris segregats inferiors que tinguin més propensió a participar que la mitjana mentre que gairebé totes les seccions censals dels segregats per dalt tenen major tendència a participar que la mitjana.


Això introdueix un biaix molt important en els resultats electorals. Si els que menys tenen tinguessin la mateixa propensió a votar que els altres sectors socials els resultats serien molt diferents.


Canviarien molt els resultats electorals?

Normalment, ens expliquen la distribució política com un joc de quatre quadrants, amb els valors dreta-esquerra i catalanisme-espanyolisme. Els moviments socials nous indiquen que amb aquesta distribució no n’hi ha prou. Que hi ha, com a mínim, un eix que té en un costat la major implicació, participació dels veïns i en l’altre el caràcter més gerencial, institucional, professional de la política.


Un dels temes que plantegen amb molta força els moviments urbans és aquesta qüestió. No només el tema social o nacional sinó el de la qualitat democràtica, la forma de fer política. Forces polítiques que no estan tan allunyades en l’eix nacional o esquerra-dreta es diferencien, aparentment o realment, per la seva posició en la transparència, la proximitat, les noves formes de gestió, l’organització de la pròpia força política...


Al llibre diu que els moviments socials han canviat d’objectius, que els preocupen coses diferents que ara fa uns anys.

Han tingut un canvi de caràcter. En el període anterior molts dels moviments es caracteritzaven ser molt defensius. Es denominaven ‘Salvem’, ‘Defensem’,... Eren reactius. Davant una agressió exterior es defensaven, reaccionaven. Eren locals, monotemàtics en la majoria dels cassos. Es centraven en un tema i un lloc concret. Sovint reivindicaven un cert caràcter apolític: ‘Defensem la terra, no fem política’, ‘Amb les institucions, amb els polítics no en volem res’...


No en tots els moviments però en molts s’està passant d’una actitud reactiva, defensiva, a una actitud més ofensiva, propositiva, potser forçats per la mateixa situació de crisi. Allò que era molt local tendeix a articular-se a nivells diversos. Els temes ja no són tan aïllats i donen lloc a programes més globals. I, finalment, potser el més interessant és que en comptes de decantar-se per l’antipolítica fan política i diuen que en fan. Més encara, es proposen d’aconseguir espais institucionals.


I ho han fet.

Els analistes clàssics dels moviments socials diuen que allò que els permet conquerir les seves metes i assentar-les és transformar-les en normes, en conquestes que obliguen a tots. I això vol dir passar per la institucionalització. Entrar a les institucions, conquerir-hi espais a partir dels quals aconseguir transformacions és un senyal de maduresa.


Això té riscos. L’any 1979 els va tenir. Molts exponents de les associacions de veïns entren a les administracions, aconsegueixen espais molt importants, transformacions, però, al mateix temps, com ha explicat molt bé Marc Andreu, les associacions declinen molt.


Ara pot passar el mateix amb els moviments que han donat suport a Ada Colau, Manuela Carmena, les marees,...

És un dels reptes que tenen: veure com aconsegueixen estar dins la institució amb capacitat de transformació i, al mateix temps, mantenir una part de la ciutadania mobilitzada. Si perden la capacitat de mobilització ciutadana els afeblirà en els seus objectius institucionals. I a l’inrevés si no aconsegueixen entrar i consolidar-se a les institucions és molt difícil que consolidin les seves posicions.


Quallaran els experiments dels nous ajuntaments amb governs formats als moviments socials o s’estavellaran?

Si ens ho mirem des de la perspectiva urbana, territorial, que és allò que jo he treballat més, el que ha passat és enorme. Si ens haguessin dit fa cinc anys que les majors ciutats espanyoles estarien governades per forces polítiques derivades de moviments ciutadans no ens ho hauríem cregut. Jo no m’ho hauria cregut. És un gran canvi, extraordinari.


Veig accions interessants. Per exemple, la coordinació que estan fent entre les principals ciutats. Si fossin capaços de donar-li un contingut no només polític sinó també de polítiques concretes, això tindria una capacitat transformadora molt gran. Si tots aquests ajuntaments es posen d’acord en reclamar un nou sistema de finançament del transport públic, que és un problema extraordinari que tenen totes les grans ciutats espanyoles; si es posen d’acord en impulsar determinades formes d’habitatge; si es posen d’acord en impulsar noves formes de gestió dels serveis públics... poden assolir grans fites.


Governs municipals i moviments poden actuar junts, en determinades accions. Poden coproduir polítiques. Això és completament nou i pot donar resultats potents. Aquí hi veig una llavor de transformació, de canvi, molt gran.


Se’n sortiran?

Passa perquè siguin capaços d’omplir-ho d’aspectes contingents, quotidians, palpables. Si aquesta coordinació dels governs de les grans ciutats és capaç d’engendrar un programa d’actuació d’aquest caire és una de les derives més esperançadores de l’escenari polític actual.


A Catalunya hi ha l’ingredient específic del nacionalisme, devingut independentisme els darrers anys

El factor nacionalista té relació amb allò que comentava del renaixement del lloc, donar més importància al lloc on vivim. És normal. En un context en què les nostres vides estan governades per fluxos que no entenem i que, claríssimament, no governem, el nostre espai quotidià ens apareix com un món comprensible, abastable, refugi. Ens preocupa molt allò que hi ocorre. I d’aquí aquesta reemergència, aquesta pulsió de destacar el meu lloc, el meu país, la meva nació. En el cas català hi ha, òbviament, la manca de resolució de l’encaix amb Espanya. El fracàs de l’intent de reforma de l’Estatut de 2006 ha estat un factor que l’ha exacerbat.


Jo no ho veuria necessàriament contradictori amb l’evolució dels moviments socials. De fet, el moviment independentista és abans que res un moviment. Marina Subirats ho explica molt bé quan diu que davant del desconcert hi havia aquesta ‘utopia disponible’. És una fórmula molt ben trobada. Té aspectes que poden arribar a convergir amb els altres moviments: ‘Votem’, ‘Fem un referèndum’, ‘Sapiguem el que la gent vol veritablement’ són aspiracions de radicalitat democràtica. Potser l’atzucac en què ens trobem seria reconduïble en aquest sentit.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.

EL MÉS LLEGIT

ARA A LA PORTADA
ECONOMIA
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH