Salari mínim de misèria

Joan Carles Gallego

El salari és l'única font d’ingressos per a la immensa majoria dels treballadors i treballadores, i determina en bona part les seves condicions de vida. La massa salarial té un pes important en l’economia. Per tant, l’existència d’un salari mínim (SMI) i la seva quantia té efectes socials i econòmics. Avui el SMI és de 21,84 €/dia, 655,20 €/mes, 9.172,80 €/any (14 pagues). Clarament insuficient, a l’Estat raneja el llindar de pobresa (el 2013 era de 7.961 €/any) i a Catalunya està per sota. Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), el 2014 el llindar de pobresa a Catalunya era de 9.767 € per a llars d’1 persona i per a una llar amb 2 adults, 1 adult i 2 infants o 2 adults i 2 infants és de 14.651 €, 15.627 € i 20.511 € respectivament. S’evidencia la precarietat extrema dels treballadors que cobren el SMI i, atesa l’actual estructura de les llars i la situació actual del mercat de treball, on en moltes llars només hi ha una persona ocupada, l’actual SMI converteix en pobres aquests i les seves famílies.


Segons les dades de l'Institut Nacional d’Estadística (INE) el percentatge de treballadors que perceben el SMI és reduït (1,7% dels ocupats a temps complet l’any 2013). Però en establir la remuneració dels treballadors hi ha una referència implícita a la realitat del SMI, tant dels que tenen jornada completa com, sobretot i de forma creixent, per aquells que involuntàriament treballen a temps parcial. Plantejar-se l’augment del SMI és un element central per millorar la situació de les persones i també de l’economia: pot treure treballadors i famílies de la situació de pobresa; pot ajudar a reduir les bretxes salarials entre homes i dones, i també entre collectius en risc d’exclusió (joves, estrangers...); pot afavorir la cohesió del mercat de treball i un repartiment més equitatiu de la riquesa; pot ajudar a millorar la qualitat del treball i, consegüentment, la productivitat, i pot impulsar el consum i l’economia, amortint les fases recessives del cicle econòmic.


La nostra estructura econòmica està basada en salaris i no en els rendiments del capital. El 70% del creixement del PIB correspon a la demanda interna, només el 30% deriva de la demanda externa. Però amb la crisi s’ha aplicat la recepta neoliberal d'abaixar salaris, per augmentar la productivitat i la competitivitat exterior de l’economia i així crear ocupació. Un dogma que amaga altres interessos i és fals tal com evidència la realitat: s’ha destruït ocupació i s'ha experimentat una pèrdua salarial, ha caigut el consum privat i la demanda interna. Els rendiments del capital han augmentat. La participació de les rendes del capital en el total de la renda nacional augmenta, a càrrec d’una major desigualtat social, ja que les rendes del treball perden pes, i de l’empobriment generalitzat de la població.


Va ser la desigualtat d’ingressos el que era a l’origen de la crisi i el que ara pot perpetuar-se si no actuem ràpid. La tendència a baixar la capacitat adquisitiva dels salaris comporta l’increment de l’endeutament familiar. Però afavoreix l’augment del capital acumulat de qui es beneficia de l’increment de productivitat resultant dels baixos salaris. Uns han d’endeutar-se per mantenir el consum i altres han de collocar l’excés de capital. Així el mercat financer entra en risc d’impagament, bombolles financeres i riscos de crisi financera que ja coneixem. La mateixa sostenibilitat del sistema social trontolla, ja que la caiguda de la massa salarial comporta una menor recaptació impositiva i menors cotitzacions socials, i ens fa entrar en risc de crisi fiscal i d’insostenibilitat del sistema públic de pensions. Una dinàmica que, d’una banda, genera un augment de l’endeutament públic però que també acaba repercutint en la mateixa estabilitat política, que es veu erosionada per les polítiques antisocials que s’apliquen.


Cal, per tant, posar sobre la taula del debat social i polític la importància d’un canvi radical en les polítiques salarials. En la negociació collectiva s’ha de trencar la lògica de la devaluació salarial i exigint increments retributius i de capacitat adquisitiva reals, com s’està fent en molts convenis on es batalla la concreció de l’increment retributiu i les seves garanties. Però cal emplaçar els poders públics, també les patronals, a abordar el debat del SMI. És la base sobre la qual opera el conjunt del mercat de treball i té efectes que impacten en l’aposta per un model econòmic i social. Un de baixos salaris, jugant un paper subaltern en l’economia global, suportat en sectors de baix valor afegit i amb treball precari, rotatiu i poc qualificat, amb atur estructural i dèficits socials. O un model basat en treball qualificat, en la innovació en processos i productes, de plena ocupació i un potent estat de benestar, garant de cohesió social i creixement econòmic.


Cal revalorar el SMI per equiparar-lo a la riquesa real del país, però també per recuperar el poder adquisitiu perdut aquests anys i complir el que diu la Carta Social Europea. Som la 5a economia de la UE però pel que fa a la quantia del SMI som a la cua (lluny dels 1.457 € de França, 1.461 € d’Irlanda i massa a prop dels 683 € de Grècia o 589 € de Portugal). Cal recuperar els 4,1 punts perduts del 2009 al 2015 i evitar que continuï caient. La Carta Social Europea reconeix el dret a una remuneració suficient per a tots els treballadors, que els garanteixi a ells i les seves famílies un nivell de vida digna. El Consell d’Europa fixa el SMI en el 60% del salari net mitjà del país. Avui el SMI representa el 34% del salari mitjà de l’Estat, i és quasi la meitat.


Hem deixat enrere la recessió i el cicle econòmic està canviant. La recuperació és feble i incerta, però és real i augmenten els guanys empresarials sense que arribin al conjunt dels treballadors. Consolidar la recuperació requereix dotar de major capacitat adquisitiva els treballadors i recuperar, sense fer créixer l’endeutament, la demanda interna com a motor de l’economia. Per això els governs han de fer créixer el SMI, establint un horitzó temporal breu per complir la Carta Social Europea, el 60% del salari mitjà. En parallel, els diferents nivells d’administració, autonòmica i local, poden fixar salaris mínims d’acord amb el que estipulen l’OIT i la Carta Social quan es licitin obres o serveis com a obligació a complir pels proveïdors. Això pressionaria a l’alça el conjunt de la massa salarial de l’economia, ajudaria les negociacions col·lectives a fixar salaris justos i no discriminatoris. Impulsaria el creixement de la demanda interna amb efectes directes, tant en l’activitat econòmica com en la capacitat de recaptació impositiva i de cotitzacions, cosa que permetria mantenir nivells de despesa i inversió. Podríem entrar en un cercle virtuós de creixement i de creació d’ocupació. 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH