Polítics, dir el que no es fa

Luis Moreno

Professor d'investigació del CSIC en l'Institut de Polítiques i Béns Públics

"Donde dije digo, digo Diego", diu l'adagi popular a manera d'embarbussaments. Es vol il·lustrar amb tal expressió canvis inesperats de conductes i, en ocasions, actuacions enterament contraposades a les proclamades originàriament. El punt d'arrencada de semblant procedir sol ser una cosa que ja era mentida o ocultava una falsedat inicial. Amb el pas del temps aflora la veritat i l'implicat canvia la versió dels fets i argumenta que no és el que va dir al principi, o que es van malinterpretar les seves paraules. La farsa pot adquirir proporcions d'impostura en tractar de justificar l'injustificable o, fins i tot, fer una lectura positiva i d'honestedat de l'actuació del protagonista, disposat aquest a una exemplar i voluntària dimissió o abandó dels seus càrrecs. És un comportament que s'atribueix amb freqüència als polítics, els quals es converteixen eventualment en consumats mentiders o embolicadors. D'conseqüència, els seus enganyats electors passen a engrossir un creixent contingent de ciutadans desencantats. La convivència s'encanalla i la confiança social minva perillosament.


No cal rebuscar molt en les hemeroteques per trobar casos emblemàtics referent a cèlebres impostures polítiques. Hi ha exemples entre polítics de variades ideologies i credos morals. Entre ells sobresurten episodis en els quals es veuen involucrats polítics amb responsabilitats institucionals i que solen comportar corrupció o abusos de poder. Valgui com a mostra l'assumpte Watergate d'espionatge polític, el qual va posar en evidència les maniobres d'un contumaç mentider com Richard Nixon, en aquell temps president dels Estats Units d'Amèrica del Nord. De resultes de tot això, es va fer emblemàtic llavors un model comportamental de polític que deia el contrari del que feia.


Després destapar-se el assumpte Watergate, Nixon va fer tot el possible per ocultar la veritat amb l'ajuda d'una caterva de personatges tèrbols com Dean, Ehrlichman, Haldeman o Mitchell. Aquest últim havia estat màxim responsable de la justícia nord-americana com Attorney General durant el primer mandat de Nixon, i es reputaba com un gelós guardià incorruptible de la "llei i l'ordre". Després del judici del cas Watergate va ser declarat culpable i va passar 19 mesos a la presó. Els successos de llavors tot just són res en ser comparats amb les trames actuals de sèries televisives tan populars com House of Cards. Un personatge de ficció com Frank Underwood, imaginari President del país més poderós del món, tot just desmereix en la seva comparació amb l'antecedent verídic de Richard Nixon. ¿No sol dir-se que sovint la realitat supera la ficció?


S'ha assistit en els últims temps a Europa a una intensificació de la impostura política amb una exposició mediàtica contínua d'escàndols i corrupcions que han fet créixer una certa anomia política aprofitada pels populismes antieuropeistes. Al seu torn, els canals tradicionals d'intermediació estatalista (partits , sindicats, associacions gremials i professionals) han persistit en les pràctiques clientelars, estenent les corrupteles per l'enriquiment personal i les inefables farses de predicar el que no es fa. S'ha erosionat, en suma, l'àmbit del que és públic promocionant l'avanç de les conductes asocials i de l'individualisme possessiu.


En el cas d'Espanya hem presenciat --amb no poques dosis d'perplejidad-- com polítics dels més alts nivells de responsabilitat governamental intenten justificar l'injustificable. I és que l'exercici del poder pot induir a fer-se creure als que el posseeixen que són immunes a la fiscalització de les activitats públiques. Afortunadament hi ha periodistes que no desisteixen en fer desemmascarar farsants i cràpules. El Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ, en el seu acrònim en anglès) és un col·lectiu d'uns dos-cents periodistes que en més de 65 països busquen desenterrar delictes internacionals, corrupció i abusos de poder.


Aquest ha estat el cas dels anomenats Papers de Panamà, els quals són documents que impliquen a més de dues-centes mil empreses offshore, establertes en "paradisos fiscals" amb el propòsit d'evitar pagar els impostos deguts en els seus països de residència o d'activitat real . Han estat més de 11 milions els documents que han vist la llum pública provinents del bufet jurídic Mossack Fonseca amb seu a Panamà i amb sucursals en més de 35 països arreu del món. Més d'un centenar de diaris han compilat els Papers que exposen transaccions i negocis offshore realitzats, entre d'altres, per polítics que han predicat el que ells mateixos no van fer; o, millor, dit, que van tractar de negar o justificar basant-desmemoriats oblits.


No és aventurat preveure que en la conducta electoral dels votants pesarà cada vegada més la seva consideració respecte al factor humà dels polítics ia la seva credibilitat. Tampoc sembla inapropiat certificar que bona part de la pèrdua de confiança dels partits és deguda a les presses dels seus representants institucionals, i no tant a l'obsolescència o caducitat de les seves idees i propostes polítiques. En un registre divers cal fer referència, així mateix, a la reiterada manca de franquesa en les intencions dels partits polítics per establir un nou govern a Espanya, després de mesos d'un pur "mareig de la perdiu" interpartidario.


Cert és que els electors han après --i no poc-- de tàctiques i estratègies de les formacions polítiques. Ha estat un període lectiu que hauria de ser profitós en haver incrementat el coneixement polític de la ciutadania. Però a més de la batalla de les idees, els votants en unes possibles noves eleccions prendran també en compte la credibilitat dels futurs candidats i la seva confiança en ells. Potser sigui aquest el factor que desbloquegi la constitució del nou govern a Espanya.



Luis Moreno és Professor d'Investigació de l'Institut de Polítiques i Béns Públics (CSIC) i autor de "Trienni de mudances, 2013-15"


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH