Una normalitat exclusiva

Pilar Gómez
Psicòloga clínica y psicoanalista

La restricció creixent del concepte de normalitat i la patologització de la vida quotidiana són un correlat, en el subjectiu, de la criminalització de la resposta al conflicte provocat pel malestar social. En aquest bloc un grup de professionals de la salut i territoris limítrofs obrim un espai d'anàlisi, reflexió i debat sobre aquelles qüestions de la nostra experiència que tenen interès per al públic.


Una normalitat exclusiva


Quan un diu que el seu és el normal i el de l'altre és rar s'està comportant de manera perfectament normal, si per normal entenem una cosa que passa sovint: en aquest cas donar per bo que el mateix és el normal. Creuar el llindar que permeti donar lloc a la normalitat de l'aliè - això és el normal per a mi, però hi ha altres normalidades- no està a l'abast de tothom.


Es veu en tots els àmbits de la vida, Rajoy es va deia el representant de la gent normal, a Catalunya molts reclamen "ser un país normal" tot i que la qüestió, per descomptat, no queda limitada a la política. La normalitat és un tema recurrent al llarg a llarg de les converses: una o altra comportament, sentiment, actitud, idea ... ¿són o no normals?


De la manera de vestir, de les opinions sobre qualsevol cosa opinable, de les paraules dites, de les eleccions sexuals, de les religioses, dels desitjos, dels actes, dels sentiments, de les emocions, de les relacions amb els altres, de les relacions dels altres ... es debat constantment sobre la normalitat o la seva falta. Tot aquest parlar va teixint un camp, sempre canviant, que constitueix el que s'entén per normalitat en tal moment i tal lloc, a casa i fora d'ella, en el privat i en el públic.


La majoria de les persones creuen que el normal és el seu, que el que mereix el qualificatiu de normal s'ajusta a allò que ha constituït la normalitat en les seves vides. És clar que són moltíssimes també, entre elles, les persones que admeten, fàcilment o amb dificultat, l'existència d'altres maneres de viure que la pròpia i no es produeixen més problemes.


Per contra quan algú pretén que la seva normalitat és la normalitat està actuant, d'antuvi, com una persona ignorant.


És un fet que la normalitat és un territori ple de lleis mutants: el que una majoria s'aprecia avui com a normal va ser, sens dubte, alguna cosa ofensiu o feridora per a algunes de les majories d'ahir; aquesta inconstància de les normes es constata parlem del que parlem: de la infància a la vellesa, del lloc de les dones i dels homes en la societat, de la manera d'organització de les famílies, del paper de les malalties en la cultura, del lloc de la religió, del de la sexualitat, del de la mort, de la separació entre el públic i el privat ....


No existeix al llarg de la història un àmbit humà en què es pugui observar cap fixesa en els contorns que dibuixen el que s'entén per normal. La normalitat és mutant, és mòbil, es dibuixa com un camp elàstic i dinàmic, de vores variables, mai pot ser tancada en un perímetre rígid. La normalitat és un teixit viu que va mutant incessantment i es construeix per consens, el que implica una dinàmica de múltiples xocs i una infinitat de friccions.


Tot i això la història ens ensenya que sempre hi ha hagut grups i subjectes disposats a constituir-se com representants del normal, o millor dit: sempre hi ha hagut grups i individus que han tractat d'imposar - i moltes vegades ho han aconseguit- la seva representació del món com la que fa norma per a tots. Quan això succeeix, quan el que representa la normalitat per a un grup es transforma en la norma que ha d'acatar la totalitat, el que s'instal·la és un funcionament totalitari. El totalitarisme comporta tractar malament als que quedin fora: no són normals, i per aquesta lògica, una determinada diferència respecte a la norma dominant pot ser obtinguda des malalta fins criminal.


Si fins ara la qüestió de l'apropiació de la normalitat es plantejava, com hem vist més amunt, en termes socials, ara es planteja la possibilitat d'apoderar també de la normalitat de la personalitat dels individus. Una normalitat exclusiva i, per això mateix, excloent.


Avui en dia tenim a la vista com el lobby farmacèutic treballa sense descans per influir en l'opinió pública, en una maniobra que li garanteixi augmentar els seus enormes guanys. Segons aquest diari la indústria farmacèutica és, entre les grans indústries, la que va acumular més guanys l'any passat i dedica tants diners a la investigació mèdica com a mantenir gabinets de comunicació i imatge, influirà llavors.


Es influeix per moltes vies, és clar, però ens aturarem en una: la medicalització de la vida quotidiana que és aquell fenomen pel qual situacions, moments i sentiments vitals perfectament normals passen a ser considerats com patològics, susceptibles llavors de ser diagnosticats com transtorns i tractats amb medicaments.


No siguis tímid perquè et diran que pateixes una fòbia social; però no siguis tampoc molt expansiva perquè igual et atribueixen alguna categoria de trastorn per impulsivitat; camina inalterable per la vida, ni et ants ni caiguis, tu, al bany maria i esquivarás, potser, alguna categoria de transtorn de bipolaritat; quan el veí et digui que la nena, la teva, ha de tenir TDH i que hi ha unes pastilles que van molt bé - mentre la nena crida fort i s'esgota en una rebequeria és-pec-ta-cu-llar- digues-li que val, gràcies, i sal ràpidament, perquè el dia menys pensat podrien intervenir les autoritats per: a) obligar-te a donar-li la pastilla, b) dur-se a la teva filla a una institució. No és ciència ficció, succeeix i ha succeït així en USA, un univers proper on les farmacèutiques tenen tant poder que fins es poden veure anuncis d'antidepressius, fàrmacs potents, al metro.


La normalitat és rara i no és patrimoni de cap grup humà. La raresa, el estranya està en cadascun de nosaltres i sempre troba la manera de presentar-se. Per això el que faci norma pot ser tan divers, i encara oposat, segons el temps i el lloc que posem en observació. Patologitzar el normal porta a estrènyer - i està passant- el territori de la normalitat i suposa una perillosa pèrdua de llibertat. L'envestida del lobby farmacèutic és un exercici totalitari que pretén imposar un ideal: un subjecte estable, equilibrat, ni molt molt, ni tan tan, callat i content, es podria dir. Que suport l'exclusió, la injustícia social, l'abús de les grans corporacions, les maneres mafiosos en la política ..., un consumidor intoxicat, no una persona amb drets i llibertats i la intel·ligència desperta, percebuda correctament com una amenaça per al sistema per aquest simple fet.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
La normalitat és rara
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH