Boires falangistes?

Miquel Escudero


Cirlot


El món no està fet només de bons i dolents. Tot és molt més complex. Això ho haurien d'aprendre els espanyols per superar d'una vegada el trauma de la Guerra Civil. Quan algú vol reivindicar a intel·lectuals que van ser falangistes, va amb peus de plom i omet aquesta circumstància política, per no veure estigmatitzat. En citaré el cas del novel·lista basc Juan Antonio Zunzunegu I, autor de La vida com és (1954) i d'El món segueix (1960), adaptada al cinema per Fernando Fernán Gómez tres anys després i amb insòlits problemes de censura. O el del barceloní Juan Eduardo Cirlot, autor d'un imprescindible Diccionari de símbols (1954), de qui el pintor Modest Cuixart deia que ser 'falangista ortodox' no li havia impedit entrar al surrealisme i el postsurrealisme i analitzar-los a fons, "perquè era una ment privilegiada". El 1950, va escriure una novel·la que ha romàs inèdita fins avui, Nebiros (Siruela), any del centenari del seu naixement. La censura va titllar una de cada deu de les seves pàgines.


Llegir-permet trencar motlles i entendre el complex que és tot. Cirlot sentia el deure de simbolitzar la seva interioritat i bussejar en el símptoma d'una immensa malaltia humana, la crueltat general de l'existència. En un clima social de decepció i d'amargor, el protagonista es distreu amb velles revistes de cinema, de quinze anys enrere, d'abans del 36. Refereix "l'eufòria que va conèixer quan es donava a la lectura desinteressada i mantenia la boja esperança d'arribar a saber alguna cosa, per si mateix, del món, de la seva ànima i de les coses. Pensava, si la persona és la veritat, com pot estar en els números?". Però qui era ell per atrevir-se a pensar pel seu compte, a dictaminar què era bo, què era dolent, què vertader i què fals? El món, vist com un producte combinat de falsificació col·lectiva. La sensació que li era impossible veure la realitat, que el que veia era una projecció de si mateix. "Realitat o ombra, li era necessària la gent, fins i tot com a fons per al seu monòleg".


Hi ha al·lusions al fenomen de l'alimentació, tant personal com social: "¿Era possible que, al costat de tant menjar que no comprava ningú, hagués captaires tot esperant un rosegó de pa?". El protagonista es pregunta per les seves 'semblants': "Una altra vegada la difícil paraula, desproveïda de tota significació".


Un món confús.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH