Les persones i els drets primer

Joan Carles Gallego

Mani2 1


Hi ha urgències que no poden esperar més. Hi ha creixement econòmic, les dades ho confirmen i els governs se’n vanaglorien, però els seus fruits no arriben a les persones i els drets perduts no es recuperen. No podem romandre expectants. Cal reclamar canvis i millores en les condicions de treball i de vida. Hem d’aprofitar la nova situació política a l’Estat per forçar acords que reverteixen les retallades i recomposin els drets. Hem de fer que el debat pressupostari a Catalunya abordi l’emergència social de la pobresa i la qualitat dels serveis públics. Hem de traduir la nova situació econòmica en la negociació dels convenis col·lectius i assolir millores en ocupació de qualitat, en salaris, en seguretats. Cal canviar les coses.


Per fer-ho cal reforçar la posició dels treballadors i treballadores i de les seves organitzacions perquè puguin forçar espais de negociació, combinar la mobilització social i laboral amb el diàleg i la negociació per assolir acords que materialitzin les respostes als problemes socials i laborals. Per això, al conjunt de Catalunya i de l’Estat, estem fent mobilitzacions per exigir que les persones i els drets són la prioritat.


Ocupació, salaris i pensions són la síntesi de la reivindicació. Tenim un escenari econòmic i polític diferent a fa un any i s’ha d’aprofitar obrint espais de concertació, amb objectius reals i concrets, amb terminis d’execució definits i possibles, que concretin accions i mesures per combatre la pobresa, la precarietat i la desigualtat. El Govern i les forces parlamentàries han d'assumir la seva responsabilitat i acabar amb les polítiques que han creat aquesta realitat. També les patronals han de renunciar a la lògica de la devaluació de les condicions laborals i de la lliure disponibilitat dels treballadors i treballadores, la reforma laboral s’ha demostrat injusta amb les persones, absurda socialment i inútil econòmicament per modernitzar el teixit econòmic i productiu.


Es pot canviar el rumb en les polítiques pressupostàries, a l’Estat i a Catalunya, posar en primer pla les persones, el creixement just i sostenible, l’ocupació de qualitat, les pensions i l’enfortiment de les xarxes de protecció social. Per això cal actuar sobre la fiscalitat reforçant la suficiència dels ingressos públics, que garanteixin la despesa i inversió pública necessàries, i l’equitat, perquè les rendes altes i les grans fortunes realitzin l’esforç fiscal just i proporcional i no disposin de les actuals vies d’elusió i frau fiscal. Cal que el crèdit arribi de nou a famílies i empreses, amb un model financer en el qual la banca pública, a través de l’ICF i l’ICO, així com les entitats rescatades amb fons públics, jugui un paper destacat i eviti que el finançament de l’economia alimenti dinàmiques especulatives.


Hem de fer visible que és moment de revertir les coses, que és temps de diàleg i concertació dels grans temes que afecten les persones: reactivació de l’economia; impuls a l’ocupació de qualitat; derogar les reformes laborals, la llei de reforma de les administracions locals i l’article 315.3 del codi penal, que criminalitza el dret de vaga; derogar la LOMCE i acabar amb les retallades a l’educació, la sanitat i la resta de serveis públics; garantir les pensions i la seva qualitat; reforçar els sistemes públics de protecció social i garantir una renda de ciutadania; promoure la igualtat efectiva d’homes i dones, però també de tots aquells col·lectius que estan tractats de forma discriminatòria; protegir les persones migrants i aquelles que busquen refugi i asil.


Però si volem que els governs s’asseguin a negociar canvis en les polítiques i els empresaris entenguin que cal recomposar en la negociació col·lectiva la qualitat de l’ocupació, és necessari reforçar la posició de les organitzacions sindicals dels treballadors i treballadores. La major afiliació i representativitat sindical enforteix els sindicats i reforça el seu poder de negociació. Està demostrat que en aquells moments i llocs on hi ha major poder sindical més gran és el pes de les rendes del treball en la riquesa nacional i més creix l’economia, més s’inverteix i més ocupació es crea. Per contra, quan les organitzacions dels treballadors s’afebleixen i perden poder de negociació sindical, més augmenta el poder empresarial, especialment de les grans empreses, les rendes del treball perden pes, es reparteixen més beneficis però s’inverteix menys en economia productiva i més en accions i absorcions d’empreses, s’alenteix el creixement i es perd ocupació. Reforçar les organitzacions sindicals i mobilitzar són claus per enfortir la posició en la negociació i per assolir acords.


És moment de mobilitzar per exigir que el diàleg social es tradueixi en resultats tangibles, materials, que atenguin les persones, les seves necessitats, que acabin amb la desigualtat i pobresa installada. Per això cal reduir de forma substancial els nivells d’atur existents, impulsar el creixement econòmic sostenible amb més i millor ocupació, millors salaris -inclòs un Salari Mínim Interprofessional que superi el 60% del salari mitjà- i amb pensions que tinguin garantit el seu poder adquisitiu. És moment de recuperar llibertats i drets democràtics, qüestionats i limitats. 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH