Va guanyar Pablo... Echenique

Manuel Fernando González

Echenique frau


Quan a un Secretari d'Organització se li deixa organitzar el Congrés del seu partit, sigui aquest de "la casta" o de "els indignats", aquest sinistre subjecte, sempre acaba torçant la mà a aquell que representa l'oposició al poder que el secretari en qüestió ostenta. I si resulta, que aquest polític sap que, un baralla a dos, serveix als seus interessos particulars, per recuperar el temps perdut en l'anterior Vistalegre I, més clar... aigua.


Així ha estat i així, per tant, ha passat al Vistalegre II en què dos amics van decidir jugar-se la seva carrera política, i el tercer en discòrdia, diguin el que diguin, s'ha endut el premi gros, escenificat en un segon lloc en els vots, però també amb estómacs agraïts que ha aconseguit col·locar dins de comitè de Govern, que ja veurem en el futur, a qui obeeixen políticament.


La jugada ha estat mestra i ha passat gairebé desapercebuda en un moment en què tot el soroll de la glòria és per al "gran líder" Pablo... Iglesias, que com va fer Felipe González va basar la seva campanya en el "o em voteu a mi... o me'n vaig". I com ja passés al PSOE quan els socialistes van abandonar el marxisme per quedar-se amb el felipisme, també la formació morada ha deixat la transversalitat, o sigui la moderació, per lliurar-se al pablisme, més chavista que Maduro, però menys majoritari que la formació del líder bolivarià.


Si ahir, enmig de tant crit d'unitat, haguéssim escoltat amb atenció al barrut de Monedero, potser hauríem entès el que passarà a partir d'ara. "Errejón ja no pot ser el número dos de Podem, ho ha de ser el Secretari d'organització", o sigui, Pablo... Echenique. Sí senyor, el veritable alquimista d'aquest congrés per indignats.


Pablo Echenique Robba, "El de Rosario", no només ha tornat d'entre els morts polítics el dia en què Iglesias li va anar a buscar al desterrament aragonès al que l'havia enviat amb l'ajuda de Errejón, sinó que de forma silenciosa i letal, ha aconseguit col·locar-se en una posició privilegiada, des de la qual pot, en cas d'una nova crisi, salvar Podem, mentre els altres acaben per immolar-se després de la purga que, abans o després, es produirà i en la que a ell, precisament, se li espera, com el braç executor.


I Rajoy?, encantat amb els resultats. Ha fet un bon Congrés, movent poques cadires, excepte la de Cospedal, a la qual ha deixat sense competències, i ara espera que Podem es radicalitzi, perquè els socialistes facin les primàries de la por, i després d'això, el país entri en la via del pacte, l'única possible en un món en què la ultradreta torna per intentar imposar la llei de Trump: la dels diners i les armes. Vaja cap de setmana! Sort, que encara ens queda la Mediterrània de Joan Manuel Serrat, sonant fort i solidària a la muntanya màgica de Montjuïc assenyalant-li al món per on anar si no vol perdre la seva pròpia dignitat.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH