En el 25 aniversari del Tractat de Maastricht

Fernando Guirao
Catedràtic Jean Monnet d'Història del Departament d'Economia i Empresa de la UPF

Unineuropea


Fa uns dies es complien 25 anys de la signatura del Tractat d'Unió Europea a la ciutat holandesa de Maastricht, el 7 de febrer de 1992. L'entrada en vigor del tractat, l'1 de novembre de 1993, va crear la Unió Europea actual. La història del Tractat de Maastricht reflecteix el millor i el pitjor de la integració europea. L'aspecte més positiu va ser que va suposar la creació d'una moneda i una ciutadania comuns mitjançant les quals la nova Alemanya sorgida de la caiguda del mur es comprometia a seguir íntimament lligada als seus socis comunitaris i, al seu torn, els socis comunitaris de la República federal es comprometien a adaptar la casa comuna europea a les noves circumstàncies de la postguerra freda. A més, es va crear, en un context de guerra als Balcans, el germen d'una política exterior i de seguretat comunes. En definitiva, el Tractat de Maastricht projectava un futur en què els ciutadans de la Unió compartiríem interessos, riscos i valors. No sembla que avui puguem dir el mateix, què ha passat?


El part de Maastricht no va ser fàcil. La moneda comuna es va dissenyar sota l'amenaça de la ràpida pujada dels tipus d'interès decidits a Alemanya per acomodar els costos de la reunificació. Com la moneda europea -es diria 'euro' a partir de desembre de 1995- no es va poder dissenyar millor, alguns van argüir que el projecte es perfeccionaria a posteriori. Que res es va fer al respecte el descobriria l'opinió pública quan la crisi financera, via Grècia, va posar en escac l'existència mateixa de l'euro en 2010-12. Els dirigents dels països acostumats a ajustos periòdics via devaluació (com Espanya) es van comprometre a dur a terme les reformes institucionals que haurien d'accelerar la convergència real, més enllà de la nominal, de les seves economies i societats. Si es va intentar, va ser amb escassa convicció i menys encert. Encara avui l'opinió pública espanyola no ha merescut una explicació que permeti delimitar responsabilitats al respecte.


El procés de ratificació del Tractat de Maastricht va alertar que alguna cosa anava malament. El text original va ser rebutjat en referèndum a Dinamarca (2 de juny de 1992), encara que per un estretíssim marge, i aprovat en un segon referèndum (18 de maig de 1993), després de la incorporació de les principals reivindicacions daneses, al costat del opt-out negociat en el seu dia pel govern britànic. Després d'un plàcid referèndum a Irlanda (18 de juny de 1992) va venir el francès (20 de setembre de 1992), molt més tumultuós, tot i l'aprovat raspat (51,4%) que va merèixer, ja que va ser precedit de la primera fase de la crisi del Sistema Monetari Europeu (SME).


La liberalització dels moviments de capital, decidida al juny de 1988 i en vigor a partir de juliol de 1990, va permetre als mercats testar la fiabilitat dels criteris de convergència que establien, entre altres coses, que la moneda d'un futur membre de la Unió Monetària Europea no podia abandonar la banda de fluctuació del SME durant un mínim de dos anys abans de l'examen d'ingrés. El suspens va ser tan general que es van ampliar les bandes de fluctuació de ± 2,25% a ± 15% de manera que tots els estats que es mantinguessin en el mecanisme de tipus de canvi del SME poguessin complir l'esmentat criteri. Aquesta va ser la primera de les diverses trampes que van marcar el procés.


El cas és que els mercats van suspendre a tots els països que més han patit en la crisi actual: Espanya, Irlanda, Itàlia i Portugal, a més de Dinamarca, Finlàndia, el Regne Unit i Suècia. Alertats, Dinamarca i el Regne Unit van decidir no participar en la unió monetària (Suècia tampoc després de la seva adhesió al gener de 1995), mentre que Finlàndia va dur a terme un colossal canvi de model productiu que li va permetre acceptar la lògica de la unió monetària després de la seva adhesió el 1995. Per contra, els governs d'Espanya, Irlanda, Itàlia i Portugal van entendre el missatge dels mercats com una invitació a desprendre de les seves polítiques canviàries i monetàries respectives i lligar-se a l'alemanya.


La idea semblava ser que la renúncia a la moneda i, per tant, a la seva devaluació externa, obligaria els agents socials a disciplinar-per tal d'evitar la temuda devaluació interna. Dit d'una altra manera, la incapacitat de millorar la productivitat per vies que no fossin la de la contenció salarial va portar a aquests governs a imposar a les seves societats una rígida restricció externa en nom d'una convergència real. El resultat ja el coneixem: la millora del finançament aportat per la unió monetària europea va servir per oblidar tot esperit reformista i finançar enormes desequilibris acompanyats per una pèrdua de productivitat relativa a tots els sectors de la nostra economia.


Què ens ensenya la història de la negociació del Tractat de Maastricht, de la seva ratificació i implementació? Primer, que l'europeïtzació d'Alemanya iniciada pel Tractat de París de 1951 arribava a la seva fi i que 'més Europa' comportaria necessàriament una progressiva germanització que calia saber gestionar. Segon, que la narrativa sobre la història de la integració europea -un relat èpic de progrés ineluctable- havia aconseguit desactivar les mínimes precaucions que les poblacions europees haurien d'exercir davant decisions que tant els afecten. I tercer, que la post-veritat, és a dir, aquella situació on s'apel·la a l'emoció per evitar explicar la realitat objectiva, no es va inventar a la Gran Bretanya anterior al Brexit ni als Estats Units abans de les últimes eleccions, sinó en l'Europa comunitària de 1991-92, amb la Comissió Europea i els governs d'Espanya, França i Itàlia al capdavant, quan es van prometre benaurances sense fi i sense cost a la ciutadania europea. Preservar les conquestes presents i millorar el futur mai pot fer-se per art d'encantament i a cost zero. No permetin que els tornin a enganyar!

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH