Juan Domingo Iglesias i Eva Montero

Manuel Fernando González

esglésies montero


Diuen els que han guanyat a Vistalegre II que, el proper dissabte, sabrem definitivament qui seran els portaveus i el pont de comandament de Podemos per a tota aquesta legislatura. Al Madrid parlamentari algunes de les seves senyories, i fins i tot en els anomenats despatxos de poder, s'especula molt amb el paper que Pablo Iglesias va a atorgar a la seva parella sentimental Irene Montero en un futur proper en detriment del "derrotat" Íñigo Errejón i també el de l'Shylock de l'organització, l'ambiciós Pablo Echenique.


Per pura lògica, gairebé tots pensem que la Senyora Montero hi és, en el més pur "fonamentalisme podemita", pels seus mèrits personals i polítics. No hi ha més que contemplar les imatges d'ahir al Parlament per donar-se compte la duresa amb què tracta als seus adversaris polítics i l'apassionament amb què gesticula des del seu escó. Aquestes coses mai s'hereten, ni es contagien, sinó que neixen i moren a la persona que desitja protagonitzar.


També està clar que Pablo Iglesias és el guia espiritual de Podemos, el Pare Prior d'aquesta congregació de dirigents populistes que volen aconseguir el poder emportant-se per davant als que han denominat despectivament com la casta, aprofitant el seu nombre d'escons i que el carrer és un lloc extraordinari per pressionar el govern de torn, però també, tot s'ha de dir, que algunes televisions han confós el paper social dels mitjans de comunicació supeditant amb l'share ia la maleïda compte d'explotació.


Per exercir tan messiànic paper de líder carismàtic, el Senyor Iglesias no ha necessitat a la Senyora Montero per a res, i seu, i només seu, ha estat el mèrit d'haver aconseguit el poder que actualment ostenta.


No obstant això, perquè les persones tenim memòria històrica i un punt de mala llet, durant els últims dies hem recuperat en el nostre imaginari col·lectiu les figures peronistes i després justicialistes dels anys quaranta de Juan Domingo Perón i Eva Duarte de Perón, i sense pretendre confondre la història com va fer ahir el diputat Rufián, les hem col·locat davant de la foto fixa de Don Pablo i Donya Irene armant la bronca al Parlament espanyol i no hem pogut, per menys, que imaginar-nos aquells vells temps d'abundància de blat a l'Argentina i fam de pa a Espanya, anys aquells on la demagògia del general i la passió de les masses per l'actriu van fer estralls, unes conseqüències que, a dia d'avui, la pàtria del meu admirat Borges encara no ha aconseguit superar, sinó seguir insistentment repetint --últimamente amb l'exemple del matrimoni Kisnner, les "proeses" ara mateix, s'estan ventilant als tribunals federales--. I si això és així, ¿qui ens assegura que aquesta nova parella parlamentària no estarà imitant als Perón?

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH