Amputació social sense ortopèdia

Redacció

Pere font grasa

No goso escriure. Tinc por. M'espanta el que sento. No comparteixo la maledicència dels poca-soltes. Furgant fins els límits impossibles de les xarxes socials, m'adono que res del que trobo no té ni un polsim de respecte per l'opinió aliena. No sóc el primer en dir-ho. Al marge d'ideologies, deixant de banda la meva pròpia, trobo en la correspondència anònima una flatulència insuportable: Merde, que en francès queda més cool.

No goso escriure. Malgrat tot, escric. És contradictori. Sóc jo mateix i la meva contradicció. Si no fos per l'escuma imperfecta del meu "jo", encara m'atreviria a fer-ne una de grossa; a l'estil de: "aneu-vos-en a fer punys i punyetes". Mes, no puc. Sóc fill de la terra i no animal de companyia. Sóc imperfecte, però no imbècil. Sóc enemic de mi mateix, però en cap cas botxí de res ni ningú. No tallo caps, tan sols selecciono paraules i expresso opinions agosarades. Respecto el proïsme. Un proïsme veí que no manté igual deferència envers el meu poble, la meva família, el meu petit país.

Quina pena, aquesta falta de respecte per la llengua i la cultura que tens tan a prop i a la que no li dediques ni un deu per cent del teu temps perdut. No llegeixes. No escoltes. No dialogues. No transigeixes. Fatxenda encotillat per una cultura centralitzadora. Emboscat en el pensament únic que et va injectar la dictadura, has vist en la finestra de la xarxa social el búnquer des d'on enviar els míssils dialèctics. No t'ofenguis si et dones per al?ludit. No em sap greu que t'hagis mirat en el mirall trencat d'aquestes quatre ratlles. Amb una mica de sort potser entendràs que el que dic no es dolent per la salut espiritual, per la comprensió, per l'entesa de l'opinió contrària, per ressuscitar del no res en que estàs abonat.

No goso escriure. Tinc por. M'espanta el que sento sobre les retallades. La temença dels pensionistes davant la possibilitat que els hi escapcin una de les dues pagues extres. M'atemoreix el que llegeixo. Sóc un modest escriptor invertebrat que malviu per entendre el desordre que ens envolta.

Si m'heu seguit fins aquí, permeteu-me dos paràgrafs més sorgits de la conversa viscuda a l'hora del vermut, al voltant de la taula rodona de marbre. Vermut negre servit amb dos glaçons.

Un meu amic m'adverteix: "No podem parlar de retallades sinó de amputacions. D'un retall en pots fer una peça i sobreviure. De les amputacions traumàtiques ningú no en sortirà amb crosses. Ni tan sols hi haurà os, múscul ni carn on aguantar les cames ortopèdiques". La conversa continua entre glop i glop. Res de nou. Només catàstrofes familiars: falta de feina, atur, estudis trencats, ajut als fills, estiu sense estiueig...

Me'n vaig a peu. El cotxe és lluny. Aparcat a l'ombra sota un arbre. M'adono que al carrer del xamfrà la placa oficial diu: "Carrer Sant Rafael". A sota, pintat de blanc i amb lletres enormes algú ha retolat: "San Rafael". És a dir, si a l'anònim desintegrador social li molesta una "t", que en podem esperar de la intransigència dels que són a la cova de les xarxes socials?

No cal furgar fins els límits impossibles d'Internet per trobar la ressonància magnètica d'aquells que mai no voldran cedir ni un gram de la seva raó... per acostar-se a un gram de la meva raó.

Pere Font i Grasa
periodista.


Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH