El trono real no es lugar para echarse la siesta

Redacció Catalunyapress

Pere font grasa

El tron és una cadira. Si t'hi asseus, cal tenir cura de no balancejar els peus. Des del tron cal que les cames toquin al terra. És una cadira. No és una butaca. No és un sofà. El tron pot ser un catre amb punxes. Hi ha trons que són tallats amb fusta de roure. Els trons africans vénen adornats amb ivori. Els trons coreans passen del pare la fill i del fill al nét. El tron espanyol és una gentilesa hereditària del dictador i del referèndum d'un poble que veia la llum al final del túnel. O així ens ho han encolomat els historiadors saberuts.

El catàleg de trons ikeanians solen ser de curta durada. Amb fusta prima, com de fullola, els fabriquen entre Pinto i Valdemoro. De la mostra en sobresurten uns quants de ben pintats; vaja, que fan bona pinta. Catalogats com a salvadors de la pàtria virtual, els ocupants dels trons tenen aflicció pels pecats irredents. Els salvadors també usurpen al poble l'afició per la democràcia orgànica.

Del catàleg reial a la vida real hi ha un trajecte gloriós o tràgic; talment com si a la grafia horitzontal de la "L" l'allarguéssim fins un desconegut temps infiniiiiiiiiiiiiiiiiiiiitissament inacabable, inabastable, etern.

Als trons s'hi asseuen gent que fa patxoca. Solen ser simpàtics, campechanos. Expliquen contes dels seus ancestres. Al sofà endurit pel pes maquiavèlic dels prínceps, hom pot trobar-hi restes de promeses incomplertes, enganxades al vellut rogenc folrat d' injustícies.

El tron cansa. A la Victòria eterna li sortiren crostes en un cos envellit. A la Isabel patidora de l'any horribilis, li sobren barrets negres pels enterraments d'estat. En altres reialmes de més a prop, hem vist monarques genets a cavall en un tron portàtil pintat per l'artista de la Cort.

El catàleg té un apartat de trons que no pateixen el pes de la sang de la reialesa hereditària. Són trons electorals de sang indefinida. Més aviat canvien torns entre republicans i demòcrates, al despatx oval casablanquià. Emperadors de mig món. Alguns, fins i tot putinejant a la manera d'un zar post-modern de sang ex-rogenca. O d'altres que passegen pel malecon cantant a la bella Lola o al meu avi. El seu avi.

El tron cansa. No és un lloc on fer-hi una becaina. Ni una migdiada. També cansa mantenir i aguantar les foteses del clan. La família de sang blava envelleix amb la neurosi que s'escampa com un virus. Errors. Entrebancs. Negocis bruts. Jutges. Divorci civil. Divorci d'estat. Crisi de la "a" la "z". Què fem? : Cànovas o Sagasta? Alfonso XIII agafant el tren a Atotxa? Felipisme leticià televisiu?

(Jo, el Rei, no ho sé pas. Rajoy està veient una peli d'indis. Rubalcaba apagant focs. El Parlament blindat per la "chusma esa de los escraches" Jo, el Rei, me'n vaig a Boston i tu a Califòrnia)

El Rei no sap com sortir-se'n. Si ens pregunta als catalans potser li donarem la solució. Només cal que escolti el Camp Nou cada partit al temps de joc 17:14. Remei immediat. Netegeu les urnes on dipositarem amb sana alegria la papereta pel dret a decidir... la independència. Bé, aleshores haurem de dissenyar un tron republicà propi, amb folre de quatre barres i estelada, oi que sí ?

Ja ho saps Joan Carles, el tron cansa. El tron és més que una cadira per la capcinejada. Tingues cura del balanceig, no fos el cas que caiguessis i et fessis un nyanyo. La qual cosa no et desitjo ni per tu ni per la meva família. Com tampoc a la resta del món mundial: urbi et orbe.

Pere Font i Grasa
Periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH