Entre l'escrache i el plasma
 

Redacció Catalunyapress

vicenç

El títol no és meu. És de José Manuel Rambla i de molts altres columnistes i dibuixants que han comparat els dos extrems en els que viu el nostre món polític.

En primer lloc, crec que tothom té dret a la intimitat personal, familiar i al respecte. Defenso, alhora, el dret a manifestació, sempre que sigui pacífica. Em sorprèn escoltar a estadistes dient que estem arribant a "l'anarquia". Potser s'hauria de reflexionar si els servidors públics, si el poder, també els bancs i caixes, han tingut tots els possibles canals de comunicació oberts amb la societat civil en els últims anys.. Als fills dels polítics no se'ls ha de molestar. Per descomptat. Però quin orgull ha de sentir un nen quan veu que el seu pare conversa amb els veïns i veïnes sobre els seus problemes.
Als escrache es crida. Segurament consignes que no són agradables. Molts autors han parlat del context de violència contra els més desfavorits del que partim (100.000 desnonaments l'any 2012). Aquesta no és una situació normal. Però algú s'ha preguntat si les finestres del Palace , de la seu de CiU, del PSC, de qualsevol partit, eren prou transparents i les portes eren prou obertes com per què el públic angoixat, amb problemes, com els desnonaments, les preferents, entrés preguntés, denunciés i conversés sobre aquests conflictes? Quan s'han obert? Abans d'escandlitzar-me per què se li faci un escrache a la consellera Rigau, al bell mig de Ribes de Fresser, també preguntaria, quantes vegades ha pogut parlar personalment amb els pares del CEIP Can Montllor, de Terrassa. Potser sí que els ha vist.
Ha passat un any des que es va començar a preparar la ILP, sobre la Dació en pagament. Els tràmits han estat llarguíssims. Mentre hi ha hagut moltes famílies desesperades, persones que han perdut la vida. I els bans, tractaven de mantenir les clàusules d'uns contractes redactats en una època amb un context absolutament diferent. En aquest interregne què han fet els polítics? Per què s'ha trigat tant a reconèixer el problema?
Potser estem davant la mostra de que falla el sistema polític. La relació politíc-ciutadà en un sistema proporcional de llistes tancades, vot d'obediència i només contacte amb els propis no funciona. El carrer ha hagut d'anar a veure els polítics per què els polítics no tocaven carrer.
M'agrada explicar una experiència que reflexa el sistema majoritari i de circumscripcions molt petites del Regne Unit. Vaig viure un any rellogat a Putney Bridge, al sud de Londres, mentre em confirmaven com a corresponsal. Llogava una habitació a casa d'una periodista, Elizabeth Ground, filla d'un diputat conservador. Vivien en dos cases adossades iguals, una al costat de l'altra. A les nits, de vegades, els veïns s'equivocaven i ens trucaven a nosaltres. Quan tenien una qüestió , una pregunta, una crítica, anaven a la cuina del senyor Ground a discutir-ho. Això podia ser molt molest, però els fills, amb els qui jo convivia,se sentien molt orgullosos. I s'entenia, que dins del sou del diputat Ground, venia atendre el veïnatge de la circumscripció.
Als Estats Units tothom té accés al correu electrònic, al telèfon i a l'adreça dels despatxos dels diputats i senadors, a qui, de vegades, inunden a cartes i postals, molts cops a crítiques. Va dins del sou. És clar, allà es considera normal, que un dia, si la ciutadans de la seva circumscripció ho demanen, canviï el vot amb un criteri personal, diferent , si cal, al del seu partit. Té capacitat de decidir.
Què haurà passat per què els diputats, senadors, regidors, es desarrelessin tant? M'agrada preguntar quantes vegades els regidors de l'ajuntament de Barcelona s'han reunit amb la PAH, amb els afectats per les preferents ( que no és que vulguin exactament la revolució) . I no només els estaments polítics. També les empreses ho haurien d'haver fet..Quantes vegades els consellers d'administració dels bancs han quedat directament per conversar amb el petit estalviador, amb famílies de jubilats, d'aturats. Qui ha representat el petit estalviador en els consells d'administració dels bancs i caixes? Ha fallat, per part dels alts estaments el diàleg amb la societat. Hi hauria una segona gran qüestió de filosofia general pels polítics: Què prefereixen salvar la gent o salvar els bancs? Seran els bancs, un cop recuperats, els qui salvaran la gent o serà la gent, un cop recuperada, la que salvarà els bancs?
Ara que diuen que per decret, la policia vigilarà el respecte dels 300 metres de distància entre ciutadans i els domicilis de polítics en els escraches, jo crec que el ministre hauria de decretar que un dia a la setmana, la policia fes un corredor policial per què els polítics, diputats, regidors, tinguessin obligadament un "vis a vis", una trobada directa, si es vol amb vidre entremig, amb gent normal, gent del carrer, joves, avis, emigrants. Per què no tothom té Internet. Els polítics han perdut durant anys el "focus" de què estava passant i s'han perdut mediadors. El periodisme, amb excepcions, també ha perdut aquest paper de "mediador".
Afortunadament ha estat el poder judicial, ha calgut que un jutge de lo mercantil José María Fernández Seijo, "pequeño gran hombre", elevés la seva petició a la Unió Europea per què es reconegués una legislació injusta. Els polítics, ells, les persones, no són el problema. És el concepte, la forma de fer política. ¿Com és que la legislació estava tant endarrerida respecte la realitat? ¿Ningú no ho veia venir?. La delegació del vot del ciutadà a polític no es fa cada quatre anys, perquè durant els quatre anys s'oblidin del ciutadà fins l'elaboració del següent programa. Qui assegura que hi ha comunicació amb el batec i el patiment dels ciutadans.
Senyor González no és anarquia, és miopia. Si el treball de polític és millorar la societat, des de la ideologia que sigui, no és pot treballar com mers gestors, com moltes vegades ha fet l'esquerra, d'esquenes a la societat. Cal que els qui estan dalt surtin del plasma i tornin al món real.
L'escrache no és el problema, és el símptoma d'una malaltia social molt greu i és que la comunicació entre els servidors públics, elegits democràticament, representants dels ciutadans, i la gent més angoixada, no ha funcionat. I cada vegada n'hi ha més. Benvinguts els nous moviments socials que els donen veu. Això no és anarquia. Això és que teníem una elit molt fluixa, autista. Tot això no es cura amb policia, potser es cura amb política.
Vicenç Sanclemente
Periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH