La ria de Vigo

Redacció Catalunyapress

RUBÉN OLVEIRA

Cada vegada que torno a Vigo, em pujo a un dels tants catamarans que fan de llançadora fluvial entre Cangas del Morrazo i la mil·lenària ciutat gallega. Diuen que existeixen tres companyies de navegació que cobreixen els diferents recorreguts, que segons les èpoques de l'any, també porten als passatgers a Moaña, on els espera una atractiva platja de sorres blanques. Altres embarcacions transporten als viatgers fins a les illes Cíes, declarades parc natural des de l'any 1980. M'informen que cada quinze minuts salpa una d'aquestes naus, atorgant a la ria -que té 7 quilòmetres en la part més ampla-, una comunicació fluïda entre les seves ribes. El primer servei comença a la 6 del matí, sent l'últim a les 10:30 de la nit. Mentre s'espera per pujar al catamarà, en els molls de Cangas, població eminentment pesquera, se sol veure als treballadors del mar apedaçar les xarxes danyades en la tasca de la pesca. Feina dura la d'aquests homes en mars que quan es tornen fers es cobren cada any un nombre significatiu de mates. Crec que no hi ha família gallega que no hagi hagut de plorar alguna vegada la desaparició d'algun parent pescador devorat per l'Atlàntic.

Cada vegada que visito Vigo, en tornar de Cangas, em pujo a la coberta d'una d'aquestes barquinhas, sobretot en els vespres d'hivern, perquè l'aire fred de la ria em doni directament en la cara, mentre veig aproximar-se una espècie de serp brillant, que no és una altra cosa que la costa de la urbs industrial il·luminada.

En ella ens esperen diferents atraccions, de les quals es destaca una albereda que és una meravella, especialment a l'estiu. Les terrasses on els vigueses descansen també s'omplen de turistes, atrets per la bellesa natural d'aquestes terres de Pontevedra, així com per la seva exquisida gastronomia. Com a exemple, valgui una plaça de Pedra, barri a la vora de la ria, on dues senyores majors, sempre vestides de negre, ofereixen als vianants, saboroses ostres que elles mateixes obren, en una feina que no coneix el descans. Delícies regades en els bars circumdants amb generosos brous de la regió, com el vi tèrbol, el Ribeiro o l'Albariño. Que aprofiti!


Rubén Olveira, Barcelona, 2013.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH