REGENERAR

Redacció

vicenç

Si mirem al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a la definició de la paraula "regenerar" hi ha dues entrades. La primera, referent a teixits, a boscos, significa "produir de nou". La segona, des d'una perspectiva moral, -segons l'IEC-, és fer fer (a algú o alguna cosa) un canvi radical en bé.

A imputació per setmana, tot i que siguin casos molt antics, la classe política està fent caure a la població en un dol, un fàstic, que pot trigar molt temps a recuperar-se. Ningú no dubta, que això augmenta quan la població viu uns moments econòmicament molt crítics. La proliferació de casos i imputats,- en major mesura els qui han tingut més poder-, van caient tots en un mateix sac. Que ningú pensi que hi ha algun partit, o una facció concreta, que en pot sortir guanyant. Tots en surten perdent.

Fa uns anys va tocar-me seguir el CDS en unes eleccions. Una de les últimes vegades que Adolfo Suárez va participar molt activament en una campanya. Recordo que recolzava a Antoni Fernández Teixidó. I recordo molt especialment una frase que va dir en un míting a Girona, que va deixar-nos glaçats. "Los políticos tienen que estar acostumbrados a vivir entre la mierda. Pero tienen que procurar no mezclarse con ella". Suárez, aquella nit, sortia del to amable, correcte, que el caracteritzava, per dir una frase que és tant impressionant com real.

Un altre polític, Pasqual Maragall, va llençar el crit d'alerta del tres per cent en un ple del Parlament. Tothom sabia de què parlava, però fins i tot els de la seva bancada devien pensar que havia traspassat la línia del que es considerava "políticament correcte" .

Dos polítics excepcionals, Adolfo Suárez i Pasqual Maragall referint-se a quelcom que tothom podia conèixer, però del que no es parlava en veu alta. Vint anys després, deu anys després, dos personatges, el senyor Bàrcenas, i el senyor Millet, campen pel carrer i, segurament, si tiressin de la manta, tindrien als partits de govern d'Espanya i de Catalunya completament acorralats. Com hem arribat fins aquí?

Aquestes setmanes, ha anat arribant a les redaccions una autèntica espiral d'imputats i de noms de "casos". Pallarols, Crespos, Bustos, Fernández, Pujol i molts més. La vida política s'ha judicialitzat. Quina és la impressió que poden tenir les ciutadanes i els ciutadans, quan veuen que la immensa majoria d'aquests senyors no deixen els seus sous?. Què fan encara cobrant de la Diputació, del Parlament...? El twitter assenyalava aquests dies que "dimitir" no és un nom rús o serbi. En català i castellà és la forma activa d'un verb.

Tothom té dret a la presumpció d'innocència. Ja sabem que un imputat pot ser no culpable i coneixem el linxament injust que estan patint certes persones i famílies. No hi ha dret. Tenint en compte, que sempre hi haurà cavernes mediàtiques que gaudeixin ensenyant les corrupteles a la política catalana. Però el que està en joc en aquests moments és el concepte de servidor públic, de polític, de democràcia. Aquestes persones que no dimiteixen fan un terrible favor al seu partit. Però sobretot perjudiquen a la democràcia, quan la gent no pot ni pagar el lloguer del seu pis i veu que ells segueixen amb els seus sous. Quan veuen que entre els partits, els poderosos es recolzen per què no dimiteixin.
Tant de bo que la classe política, sigui conscient de la dimensió del problema. Quan el president de la Diputació permet que regidors imputats continuïn cobrant el sou a través de la seva entitat. Quan la presidenta del Parlament, permet que una bona colla diputats segueixin en els seus escons. A qui defensa, a qui beneficia?. No s'hauria de fer un "canvi radical en bé". Que marxessin amb tot el respecte públic a casa, i que després, passat el judici, tornessin a primera fila. Potser la crisi ha fet acabar una època de favors monetaris, però els polítics també haurien d'estar a l'alçada de les circumstàncies, molt complicades, i apartar-se de l'endogàmia i la prepotència. Polític vol dir "servidor públic".

És evident que es necessita una nova llei de Finançament de Partits polítics. Potser caldrà modernitzar i coordinar els sistemes de revisió de comptes de les administracions, del tribunal de comptes, de la fiscalia antifrau i anticorrupció. Potser s'haurien de marcar per llei els topalls en els sous i les dietes del polítics. Fins i tot potser hi hauria d'haver-hi un gran comitè nacional d'ètica. Però també hi ha una altra cara de la moneda. El sector privat s'ha d'involucrar com aliat de la causa. Hem de treure'ns prejudicis sobre els temes de corrupció, reconèixer que existeix, que ha estat bastant generalitzada i passar a una època on no hi hagi "favors" que valguin. Que no s'admetin favors dels grans holdings. És possible? Que les requalificacions, adjudicacions d'obres o contractes passin a ser transparents. Tothom hi guanyaria.

Potser els catalans havíem pensat que la corrupció, petita, mitjana, gran, no anava amb nosaltres. Potser estàvem entusiasmats en altres temes. Potser la premsa subvencionada no tenia molt interès en esclarir segons què. Ara, el que hem de desitjar que la justícia faci la seva feina. Però, molt més enllà, els partits i la societat civil haurien de deixar clar que volen començar una nova etapa, una nova transició, on tornem a recuperar l'esperit d'una comunitat que sap reconèixer els errors i es respecta a ella mateixa.


Vicenç Sanclemente
Periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH