Dia de la dona... i més coses

Redacció

No puc evitar, a aquestes alçades del segle XXI, que el dia de la dona (que abans es deia de la dona treballadora) em generi sentiments contradictoris.

D'una banda, és evident que la lluita pels drets del gènere femení no s'ha acabat ni de bon tros. La dona, en la societat occidental, encara carrega damunt les espatlles la part més important de les tasques domèstiques, s'ocupa dels malalts i la gent gran, cobra menys que un home per la mateixa feina, té més dificultats per accedir als llocs importants de les empreses. Pateix discriminació laboral de tota mena i un sexisme social evident (només cal analitzar una mica el món de la publicitat). Per no esmentar que continua essent (en especial la dona jove) la víctima principal dels delictes sexuals, el maltractament, l'assetjament i la violència.

Tot això només tenint en compte aquesta part de món, perquè si ens allunyem una mica de les nostres fronteres i ens situem en altres indrets, les dimensions de la tragèdia esdevenen èpiques. No cal furgar gaire en la memòria per recuperar el terrible afer (un de tants) de la jove violada i assassinada impunement a l'Índia, dins d'un autobús. Per tant, per molts avenços que s'hagin aconseguit en les darreres dècades, resulta evident que encara existeix un llarg camí per recórrer.
Però tornem al meu sentiment de contradicció.

No m'acaba de convèncer que el 8 de març se celebri com si fos una mena de festa. No m'agrada que em felicitin per ser el que essencialment sóc des que vaig néixer. Algú ha pensat a fer el mateix amb un home? "Mira, noi, com que ets un home (i treballador!) avui és el teu dia i et felicito". No sona bé, oi?

No m'agrada que hom parli de la dona treballadora com d'un ésser en circumstàncies especials, perquè les dones han treballat des de la nit dels temps, dins i fora de casa. No m'agrada que em col?loquin ?si us plau per força? una etiqueta que pressuposa que necessito que algú em salvi. No m'agraden les distincions de gènere ni tampoc les quotes obligatòries. No m'agrada que es remarqui com un fet extraordinari que una dona triomfi, perquè només serem normals quan això ja no ens cridi l'atenció.

Des d'aquest punt de vista, no combrego amb reivindicacions feministes tenyides d'un sexisme encobert (o no tant) que a voltes cau en el mateix extremisme que critica. Crec que les posicions dels inicis del feminisme eren vàlides a mitjan segle XX, però estic convençuda que ara mateix ja no es poden aplicar de la mateixa manera. I ho dic des del convenciment profund que la lluita és necessària i ha de continuar. I per això cal sumar i multiplicar, no restar i dividir. En alguns sectors, el feminisme no suma.

Vivim moments molt difícils. I no em puc imaginar la lluita pels drets de la dona desvinculada d'altres lluites igualment importants. La societat està formada per individus molt diversos, amb molts sectors que pateixen enormes problemes i greus mancances.

Les puristes que em perdonin per no caure en el seguidisme de la mística del tema, però estic convençuda que hem de fer un pas endavant, també de pensament. Sobretot de pensament. Per això hem d'estar convençudes que som un pilar imprescindible dins l'engranatge social. Ens ho hem de creure. I fer-nos valdre amb total naturalitat. Tanmateix, hem de saber acceptar una cosa: en aquest terrible món que transitem, ple d'injustícies, imperfeccions i abusos, o ens salvem tots junts ?vull dir tothom que cregui en una societat millor: homes, dones, petits i grans? o no se salvarà ningú.


Anna Maria Villalonga
Professora del Departament de Filologia Catalana
Universitat de Barcelona

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH