Perquè sóc feminista?

Redacció Catalunyapress

Sóc feminista, si. Ho sóc avui, 8 de març i cada dia de l'any. Ho sóc desde que tinc 16 anys i la meva professora de literatura catalana, la Conxita, em va obrir els ulls a la lectura amb unes ulleres diferents. Anant més enllà de les paraules i l'estètica, més enllà de la informació donada em va ensenyar a llegir les relacions de poder i de domini patriarcals que trobem quotidianament. Que les trobàvem a les poesies eròtiques de Salvat Papasseït i també a l'angoixa de la Mila a 'Solitud', de Víctor Català, que com sabeu era una dona amagada en un pseudònim. Allò que avui continuo trobant al metro, a les places, al Congrés dels diputats, al partit o a la televisió. Ho sento quan em parlen amb despotisme o autoritarisme perquè amb una dona "si es pot", o cada vegada que algú t'envia a fer fotocòpies en una reunió perquè ets "la noia", o quan opinen del teu físic perquè forma part de la teva "condició femenina". Aquestes petites situacions quotidianes que es repeteixen.
Les ulleres del feminisme em permeten llegir allò subtil per poder identificar les desigualtats de gènere més substancials. Em permet defensar-me i sobretot defensar de manera més coherent la transformació de la societat.
Avui quan ens desborden les injustícies i desigualtats, quan la cruesa de les dades i el drama humà que trobem als barris i a les cases sembla que, públicament, parlar dels drets de les dones i de feminisme no sigui una prioritat. És aquell maniqueísme del sistema i dels poders que ens situa com a incapaços d'abordar la realitat de forma integral i complexa. El neoliberalisme és d'ulleres unifocals. Ens venen a dir que "ara no podem parlar de precarietat amb el nivell d'atur que hi ha", ara no podem parlar de medi ambient amb els problemes que tenim, ara no podem parlar de cultura amb el déficit existent" i en aquesta exclusió trobem les politiques d'igualtat i els drets de les dones. I sembla que una part de la ciutadania s'ho empassa, perquè la pobresa, els joves que emigren o les retallades d'urgències "són el primer" i els drets de les dones poden esperar.
Les feministes ja sabem que la revolució femenina és la que avança en silenci però també amb més lentitud. Sempre. Però també és cert que en els moments d'involució com ara, som les primeres a perdre.
Quan retallen en hospitals, en llei de dependència o escoles bressol o quan es fomenta la contractació a temps parcial o es retallen les pensions, són sempre les dones les grans perdedores. Perquè són les dones les que malauradament, encara cobreixen majoritàriament, les mancances de la societat i les desigualtats domèstiques.
I sóc feminista de la mateixa manera que sóc d'esquerres i ecologista. Perquè vull transformar aquest sistema injust, explotador que augmenta exponencialment les desigualtats i que exclou les necessitats de les persones. Les persones necessitem, temps, necessitem cura, necessitem estimar i que ens estimin, necessitem emocions i també serveis que avui ni el mercat i cada cop menys l'Estat les cobréix. Avui és imprescindible canviar el sistema també desde les ulleres del feminisme perquè no incorporar les necessitats de les dones és oblidar-se de les necessitats humanes. I això SI que posa en perill la espècie.

Laia Ortiz
Diputada d'ICV-EUiA al Congrés dels Diputats

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH