La pena del telenotícies amb manilles al cervell

Redacció Catalunyapress

Pere font grasa

La gent que arriba als jutjats acusats de corrupció, negocis bruts, o generant pèrdues de diner públic en favor de tercers o de la pròpia butxaca, aixequen sovint el crit al cel per aparèixer als telediaris detinguts i lligats amb manilles. Hem vist desfilar homes il?lustres que salten a la pantalla talment com si fossin un quinqui. La immediatesa d'altres afers, les pressions externes, l'estultícia del gremi periodístic o vés a saber per quins setze sous, l'assumpte es fon com un gelat. L'interès popular decreix fins l'oblit. Rebota el tema quan els jutjats emeten sentència passats dos o tres anys. És una condemna que d'antuvi pot semblar perpètua, però que amb els millors advocats i lligams governamentals, pot quedar resolt amb un indult. Recentment hem llegit que han estat 325 els indults del govern espanyol en poc més d'un any.
Però també tenim davant nostra l'actual pena del telenotícies que pateix la gent més pobre, més feble, més atemorida. La gent que queda matxucada per la pressió judicial del desnonament de l'habitatge. Dels que no poden pagar el lloguer. D'aquells a qui els crucificaren amb una hipoteca impossible de pagar, aconsellats de manera legal per gentils i fariseus. Gent senzilla, confiada, poc avesada a llegir lletra petita...la gran majúscula que ha donat legió de milionaris de l'especulació més barroera; aquella que ensorra el bon nom de dues institucions del país: caixa d'estalvis i empresari. Pena i vergonya social que també ocupa portades i obre telenotícies. Pena de la que no veiem les manilles, sinó una flassada que tapa el cos d'una dona que s'ha llançat des d'un quart pis empesa per la vergonya veïnal. Sense anar més lluny, una mare de dos fills a Peñafiel (Valladolid), que no va esperar el desnonament tirant-se des del pis d'on la volien fer fora. O el cas iniciàtic d'aquella ex regidora d'un ajuntament basc, la que va obrir el clam de sentiment popular envers un fenomen in crescendo. És l'altre pena del telediari. Catalunya Press obria divendres portada amb el suïcidi d'una dona de 56 anys a Màlaga, que anaven a desnonar-la. Vivia amb la mare de 96 anys.

Són persones sanes que pateixen depressió sobtada, incurable, atrapades entre l'errada per no haver sabut prosperar. Persones que es treuen la vida com a punt i final d'una malaltia incurable, cancerígena, com és la metàstasi del deute hipotecari de per vida.

Una variable, però que entronca amb el sentit que vull donar al que estic dient: El recent suïcidi a Londres de Jacinta Saldanha, una infermera de 46 anys, que va contestar les preguntes dels locutors d'una emissora australiana que imitaren la reina Isabel i el príncep Carles, fins respondre sobre la intimitat de la salut de Kate Middleton, néta i nora reial. Avergonyida per la pena del telediari arreu del món, objecte de burla per la premsa groga britànica, menyspreada per companys i veïns, decidí llevar-se la vida perquè el seu marc vivencial l'havia menyspreat laboral i socialment.

No seria just oblidar a milions d'afectats que amb fortalesa decideixen seguir el camí. Cal reconèixer que en la prehistòria i el descontrol de les xarxes socials, el malentès periodisme del ji, ji, ja, ja, els hi esta fent molt de mal a les persones que pateixen la pena del telenotícies, d'aquelles de les que no els hi veiem manilles, sinó pensaments de no retorn dins un cervell farcit de patacades socials.

Per executar la pena capital, el botxí és un mateix. La destral, el degollament, l'asfixia, els instruments són accionats per l'anònima societat burleta, esquizofrènica, intolerant, davant dels pobres mai no indultats pel govern de torn.

Pere Font i Grasa
periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH