Catalunya s'italianitza?

Redacció Catalunyapress

Llegeixo que el Partit Demòcrata italià acaba d'escollir un nou líder, Pier Luigi Bersani, que si res no canvia, serà el candidat a primer ministre a les eleccions de la primavera vinent. Al flanc dret, encara res no està clar, ja que Berlusconi juga amb la possibilitat de tornar, i l'actual primer ministre, el tecnòcrata Monti, no està clar que vulgui marxar cap a casa. Una situació un pèl enrevessada, però que dins el marc polític italià és completament normal i fins i tot, saludable.

I és que el país transalpí és així. Des de l'ensorrament de la Democràcia Cristiana fa 30 anys, Itàlia ha viscut en una crisi política permanent. Anades i vingudes als jutjats, governs que cauen en pocs dies, gabinets tècnics, relacions amb les màfies napolitana i siciliana, atemptats d'extrema esquerra, xous televisius... Itàlia juga amb el precipici però no hi cau mai. Tot això, més un nord industrial i avançat, forma la seva grandesa. Melodrama permanent.

A Catalunya juguem a ser diferents. Però atenció... Des de fa uns mesos ençà, tinc la sensació que el nostre país està començant a tenir certs aires de la Itàlia dels anys 80. El desprestigi de la política entre àmplies capes de la societat va en augment, les imatges de polítics anant als jutjats a declarar comencen a fer-se familiars i la fragmentació del parlament és una realitat. Res d'això m'agrada, ja que dubto que nosaltres ens puguem permetre'ns el luxe de viure, com els italians, en una crisi permanent. I a més, cal recordar, que la conseqüència de tot plegat, va ser l'entrada en escena d'un senyor anomenat Berlusconi.

David Abelló
Periodista

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH