Qüestionant les tesis de la societat líquida sobre les institucions socials

Redacció Catalunyapress

José Rodríguez

Un dels arguments que utilitzen els defensors de la societat líquida és el següent: "vivim en una situació molt interessant, el nou encara no ha acabat per néixer, i el vell encara no ha acabat de morir". Darrere d'aquesta premissa està la visió sobre les institucions socials que aquestes han de "morir" per deixar aparèixer noves formes d'organització social.

És el que no s'atreveixen a dir els Manel Castells, els Punsets o els Arcadi Oliveres de torn i molts sociòlegs i politòlegs de la societat líquida. Però és el que pensen.

No s'atreveixen a dir perquè anunciar la mort dels partits polítics, parlaments, sindicats, associacions de veïns i resta d'institucions socials és molt agosarat, però realment pensen que han de transformar-se en "alguna cosa nova".

Estic convençut que les institucions socials són qüestionables. Que partits, parlaments, associacions, sindicats i institucions de tot tipus han de millorar, reformar-se, adaptar-se als temps que corren. Sí, cert, i la meva postura és contrària a l'immobilisme i la meva vida professional orbita al voltant de la millora d'una d'aquestes institucions.

Però darrere de la postura dels ques constantment qüestionen les institucions hi ha una (vana) esperança postmoderna de superació del modernisme, les seves institucions i l'estructura econòmica i social que la sustenta.
El postmodernisme ja ha tingut fases d'aquest tipus. El maig del 68 és possiblement el primer intent de superar les institucions de la modernitat. Tot cal dir-ho, no hi ha societats que aconsegueixin canalitzar el descontent i els desequilibris socials de forma institucionalitzada al 100%. Ni la fèrria societat de l'edat mitjana es va lliurar d'alçaments populars, revolucions, guerres civils i conflictes sagnants on camperols oprimits es donaven amb la noblesa.

La visió que "les institucions de la modernitat fallen i han de ser superades per noves institucions o formes de moviment social" és un neoromanticisme postmodern. Molt bonic en el paper, però irreal, almenys a la pràctica.
Darrere d'aquest missatge no està la revolució ultraprogresista, sinó l'antisistema més facilitador del poder. Les institucions estan qüestionades, són febles per gestionar les crisis econòmiques i socials greus com aquesta (ull, també ho eren en 1939, i el resultat almenys, fins ara, socialment va anar molt pitjor), però us imagineu una situació actual sense hospitals, sanitat, sense associacions, sense sindicats, sense parlaments i sense organitzacions polítiques? una societat sense institucions socials com les coneixem i la penya reunint-se en àgores com el 15M pretenent influir en l'agenda política de "algú"? realment l'hi creuen o ens prenen per ximples?.

És ridícul... No vull treure la importància que té assumir que la societat ja no s'enquadra en "classes socials" amb institucions focalitzades per a cadascuna d'ella (sindicats per als treballadors obrers, associacions professionals pels white collaret, i partits que representen cadascun dels interessos de classe), però això no és "postmodernisme" sinó ultramodernisme, com el que sociòlegs com Esping-Andersen descriuen, crec, amb eines d'anàlisis molt més útils i realistes que tota la sociologia líquida habida i per haver-hi.

Sé que aquesta anàlisi m'enemista amb el corpus doctrinal de la universitat on vaig estudiar la meva DEA en Sociologia, la UOC, però tem que igual que la politología francesa està massa marcada i esbiaixada pel maig68icisme la sociologia i les anàlisis sociopolítiques espanyols estan massa esbiaixats per un postmodernisme que és poc constructiu.

I el meu interès de "classe" com algú que amb el seu "vot econòmic" puc exercir menys poder que el director del banc de Santander, realment aquesta postura, afebleix les poques institucions, reals, amb un mínim d'efectivitat i capacitat d'influir en l'economia i en la societat des de les quals puc fer política.

Pot ser que al senyor Castells o al senyor Oliveres des de la seva càtedra, la creença que els sindicats o les organitzacions polítiques clàssiques són ens a extingir perquè reneixi un moviment social amb tota la seva força els sigui el que més afavoreixi els seus biaixos cognitius. Però evidentment no els meus interessos personals, ni de la gent que guanya els seus diners de forma semblant a la meva: basicamente a través d'una activitat professional d'algun tipus i no d'invertir grans capitals.

Els somnis dels sociòlegs líquids són possiblement els malsons de les classes treballadores en el sentit més ampli, plural i extens que puguem imaginar.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




No s'admeten comentaris que vulnerin les lleis espanyoles o injuriants. Reservat el dret d'esborrar qualsevol comentari que considerem fora de tema.


Més autors
Opinadors
Llegir edició a: ESPAÑOL | ENGLISH